Fa tres anys, el 16 de febrer de 2011, que el Santi se’n va anar, cel enllà com cantava Raimon, i ens va deixar orfes de tantes coses.... De la seva passió per la cuina que portava a l’enèssima potència. De la companyia, de l’amor que sentíem en ser a prop seu. Per les sàvies paraules emprades, no importa el tema. Pels encertats consells, quan s’esqueien.

Portava, a més, Catalunya al cor, des de sempre. No quan alguns ho han acceptat-imposat, perquè ara toca. La defensava, quan parlar la nostra llengua era prohibit, els seus discursos encesos, portaven sempre cua. Recordo la seva amistat amb Xirinacs, les moltes accions fetes amb ell, les tertúlies al voltant de la taula, a Sant Celoni, per decidir, potser un acte, que faria soroll.

Era un home fidel als seus principis, a la seva família, als seus amics entre els quals em compto. No hi ha dia que no recordi activitats compartides, les converses, els neguits. El que més l’amoïnava era no caure en el parany de vendre l’ànima al diable.

Com hi ha món que era un guerrer sense antifaç que lluitava des dels fogons, a pit descobert. Vet aquí la causa dels seus mals. Molts, massa, el van deixar plantat amb els seus somnis, les seves il·lusions. Alguns, però, ens vam mantenir fidels a la seva lluita que, com sol passar, altres van aprofitar.

En Santi era un visionari, veia molt més enllà que la majoria, sotmesa únicament al què diran, què pensaran. Recordo amb orgull aquelles Tertúlies a l’entorn de la Cuina dels bolets a la tardor, a Can Fabes, i els grans saraus que s’hi muntaven. Tothom hi volia ser...

Em dol a l’ànima l’oblit en qual s’ha arraconat a Santi Santamaria, aquell català de pagès que va obrir al món la cuina de Catalunya quan, molts, no sabien on situar-la en el globus terraqüi. Però, com que no era del tronc de segons qui, la seva mort va posar fi a un dilema, difícil de resoldre.

És trist reconèixer la veracitat d'aquell refrany dels vells, "morta la cuca morta la ràbia". No t’oblidis de nosaltres, els teus amics, allà on siguis. Ens retrobarem per a seguir treballant, per tal que, aquest mon que ens ha tocat viure, sigui més respectuós amb la seva gent.

No surten gaires Santi Santamaria massa sovint. T’estimem, ens fas molta falta!