Hem tingut pintors a casa els darres dies d’agost. Com sempre que es parla amb algú que té un  negoci, autònoms, professionals de quasi bé tots els rams, també la conversa a peu dret entorn la carta de colors i el dia previst per acabar amb l’enrenou domèstic gira entorn la crisi. La gent s’està molt de fer reformes si no són imprescindibles, de fer despeses que no siguin urgents, amb diners o sense, per por o per necessitat, el consum minva i els encàrrecs desapareixen. Estem canviant el model, però continuem parlant de consum, és comprensible.

En Santiago, enganxat durant l’esclat de la bombolla immobiliària per impagaments successius de molts i bons clients, ha acabat de pintar i em mira com si li hagués de donar notícia certa del dia en què acabaran les seves angoixes. Tant de bo pogués dir el què li espera, però és millor que ell, com tothom, estigui preparat. Té dret a saber que queda molt camí per recórrer aguantant la respiració, i que abans no arribi la llum, s'haurà de patir molta més foscor. La forja del que vindrà és avui, mai cap progrés ha estat de franc.

En Santiago em mira i parla. “Yo creo que no queda más alternativa que la independencia”. Amb una tesi semblant a la de Joan Carretero, en Santiago va desgranant els greuges comparatius de Catalunya en relació a la resta de l’Estat, i no es pregunta si la Catalunya independent seria liberal o socialdemòcrata, verda i sostenible o descarnadament capitalista. Ha posat la seva esperança en un canvi radical, un tornar a començar, un repensar el sistema, sense saber del cert quin model preferiria. M’ho diu en un castellà d’accent que haig d’ubicar de Despeñaperros en avall, imagino que més o menys a la terra dels meus avis. I recordo.

Recordo la vegada que vaig preguntar a la meva àvia, de la monumental ciutat de Baeza filla, què se sentia, andalusa o catalana, i ella, que va aprendre a llegir i a escriure d’amagat, em va contestar: “Mi Montse, yo soy de donde he echao mi raíse, de donde son mishijo i mi nietoh... de aquí”.

I així, a cop de carn i de crisi, amb l’empenta, tot s’ha de dir, dels que durant anys han tibat la corda d’una banda i de l’altra, ha arribat el dia en en el qual en Santiago ha tancat la porta a Espanya. Que tinguem demà una exemplar Diada.