Ja han passat setmanes des de la Diada, i la Via Catalana que s'ha fet a l'Alguer no té més secrets. Les fotos han corregut per la xarxa, i és evident com la concentració ha estat històrica. Històrica perquè ha aplegat un gran número de persones, unes 400, davant del monument de la unitat de la llengua que hi ha tot just a l'entrada de la ciutat vella. Però no és el número que és important, és el sentit de la manifestació. Davant d'aquell monument es van reunir les associacions ciutadanes, l'Òmnium Cultural de l'Alguer, la Plataforma per la Llengua de l'Alguer, l'associació esportiva “Amatori Rugby” la cantant Franca Masu i tants ciutadans que volien mostrar la seva solidaritat cap al procés polític que s'està duent a terme a Catalunya. No hi eren només les les associacions “algueresistes”, estaven presents les delegacions dels més importants partits sardistes, amb alguna formació directament independentista, com el Partit Sard d'Acció, Sardenya Nació, Independència República de Sardenya i Projecte República de Sardenya. Doncs, l'ocasió ha estat històrica per haver reunit, en una mateixa demostració de solidaritat per l'autodeterminació d'un poble sense estat, sardistes i catalanistes algueresos.

L'Alguer, a finals dels anys setanta, ha estat un lloc important per la formació dels primers partits explícitament independentistes a l'illa. Aquí es va fer molt soroll, l'any 1976, per la campanya amb la qual obtenir, des de la República Italiana, el reconeixement del sard i l'alguerès com a minories lingüístiques. Era un moment en què a Sardenya prenia força un nacionalisme de tendència esquerrana i anticolonialista, mentre l'Estat espanyol vivia la Transició. Rafael Caria era la figura més visible, com activista i intel·lectual, d'aquesta lluita i d'aquest lligam entre reivindicacions alguereses, sardes i catalanes. Avui, Esteve Campus, el President d'Òmnium a l'Alguer, no amaga l'orgull d'haver realitzat un altre cop desprès de casi quaranta anys, aquest encontre. Val la pena citar les seves paraules: “Un gran èxit insperat ma de gran significat, una festa que ha vist units Sardenya i Catalunya, un abraç simbòlic entre dues nacions sense estat amb al centre l'Alguer i tots nosaltros. Una prova de gran maturitat de tots los grups independentistes sards, una partecipació de grans emocions, prova que l'Alguer quan vol sap unir i no dividir. Só i sem, com Òmnium, satisfets del gran èxit de la cadena humana a l'Alguer, al món i sobretot la gran cadena de 400 km que portarà al nou estat d'Europa i donarà la força a la Sardenya per anar envant per l'autodeterminació”.

Molts, abans de la celebració, s'han preguntat quin sentit tenia fer aquest acte a l'Alguer. Com havíem anunciat en exclusiva des d'aquest diari, ja en 1714 uns prohoms algueresos van voler mostrar la seva solidaritat. Ara, en un escenari completament divers, la Via Catalana ha tornat a fer evident aquesta connexió. Però la seva celebració ha generat igualment dubtes, sobretot respecte l'oportunitat de mostrar solidaritat per la independència d'altres. Els dubtes són sempre justificats, en particular si ajuden a clarificar la situació que estem vivint. En aquest cas demanar-se perquè demostrar a favor de la independència de Catalunya des de Sardenya és una pregunta molt oportuna. La qüestió, i la presència de les banderes sardes l'11 de setembre davant del monument per la unitat de la llengua catalana, demostra el lligam entre dues realitats diverses, però mancomunades per una difícil relació amb un estat central (continental, per Sardenya). Crec que la cadena humana sigui l'ocasió per obrir un debat a l'Alguer: estem disposats a demostrar la mateixa fermesa per un acte a favor de la independència de Sardenya?