En la recent pel·lícula de John Crowley, Closed Circuit (2013), el personatge del fiscal general del Regne Unit, en un cas de conspiració de les clavagueres de l'estat, intenta explicar a un advocat que, al cap i a la fi, existeixen forces exògenes que s'escapen a tota posibilitat de control humà i estatal. Dit d'una altra manera, és aquest sé que no sé res del dubte socràtic que Occident, a través de la seva modernitat cibernètica, hauria intentat de superar. Sobretot en una época en què amb l'accés a aquestes xarxes tant podem abastar grans espais de coneixement com ser controlats (ciutadans ordinaris, capitostos polítics o económics) per un Gran Germà que deixa en gairebé no res la premonició orwelliana d'un univers maligne i de vigilancia superior: sé que ho sé tot.

Però si pensem en les recents revelacions sobre espionatges massius, etc... advertim que la societat de control absolut sense fieures també sembla que pateix una sèrie de descontrols més relacionats amb l'atzar clàssic que amb el funcionament remot i estancat al qual aspiren els sistemes globalizats d'espionatge actuals. En la societat gutenbergiana, els focus de resistència davant de sistemes antidemocràtics operaven en petits illots propers a les fonts d'informació i de seguiments oficials. El seu éxit depenia de la seva capacitat per desviar, denunciar o evadir-se dels abusos de poder a través de l'accés, control, manipulació i/o divisió d'informació classificada però limitada: Daniel Ellsberg, en fotocopiar uns papers secrets de la Guerra de Vietnam, o les xarxes partisanes davant de la bota nazi o soviètica, que falsificaven i/o filtraven documents oficials per accedir a vies de denúncia o fugida.

Endemés, en la nostra societat líquida, la simple manipulació perifèrica de les xarxes de comunicació intersticials permeten que tot prement un botó (des)controlar i (des)cobrir simultàniament grans espais secrets dels sistemes de control o repressió. I aquests granets de sorra que alteren temporalment el metronòmic funcionament d'aquesta maquinària expliquen també la capacitat humana per a la ficció, l'expressió narrativa de la imaginació. En realitat, preserva la tradició d'una cultura mítica que en els seus relats mostrava a través del fat els comportaments humans de les deïtats o el seu involucrament en esdeveniments terrenals que arrossegaven els homes a grans catàstrofes (Troya).

Així mateix, aquella esfera clàssica d'allò sobrenatural on residien els capriciosos desitjos de l'Olimp, i que teòricament s'escapaven a la intervenció humana (Sísif) és la que sembla seguir ordenant el caos relatiu en què es mouen alguns dels esdeveniments més recents del moment actual. Per exemple, la guerra civil de Síria, en la qual s'han violat ja tots els trets d'humanitat i drets humans que en aparença defensem des de l'adveniment de les Llums i que, no obstant això, les nacions depositàries dels mites de llibertat, igualtat o fraternitat no han mogut un sol múscul dels seus arsenals, excepte per permetre la venda, per les seves indústries, d'amplis carregaments d'armes que segueixin alimentant el conflicte i la destrucció.

Alguns clamen que tot plegat explica el cinisme dels nostres governants, que la raó d'estat occidental ha arribat als seus més baixos nivells d'infàmia, sense recordar altres episodis similars en la història en els quals la no intervenció va possibilitar que es dessagnessin tercers amb fatals consequències ulteriors per a les nacions arrepapades (per exemple, la Guerra Civil Espanyola amb l'abandonament de la Segona República i el favor a les potencies totalitàries de llavors). D'altres semblen desconèixer que la complexitat d'interessos entre els participants de la baralla, fratricida (diferents étnies i religions) i internacional (Occident nordamericà i franco-britànic enfront de l'antic eix del mal xino-soviètic), no permet delimitar un clar partit o tendència que garanteixi que qualsevol ajuda no acabi en mans diabòliques de les ja sotjades fins ara.

Per això, la política de braços caiguts ma non tropo sembla ser el mal menor a una matança en la qual s'ha tornat a travessar la línia de demarcació de les garanties mínimes establertes per les convencions internacionals contra l'ús d'armes de destrucció massiva, malgrat la teòrica i posterior eliminació d'aquestes per part d'Assad. Al cap i a la fi, l'opinio pública nordamericana, tantes vegades moguda pel caràcter mesiànic del seu text d'independència (life, liberty and the pursuit of happiness) ha preferit ara mirar-se el seu esgotat melic, sense estómac financer per deglutir un altre tiberi de sang, malgrat les erràtiques crides al para bellum del seu màxim dirigent, premi Nobel de la Pau. Tanmateix, en el seu perímetre nacional, més de 300 milions d'armes de tota mena desafien protegides rera la segona esmena de la constitució qualsevol intent de control o prohibició, mentre els titulars espectaculars dels mitjans de comunicació segueixen consumint morts, assassinats i matances en una mitjana de gairebé una centena diària.

Per tant, davant de la teoria de la societat conspiratoria i implacable conformada per banquers depravats i polítics rastrers, complexos armamentístics i industrials imparables, apareixen, de vegades, episodis correctius i desacralitzadors del poder omnipotent en els quals es combinen la capacitat de resistència col·lectiva vinculada al mateix atzar amb què les suposades estructures neototalitàries intenten controlar-nos fins als més mínims detalls. Estrany destí, potser per als que un detentor de secrets com Snowden es trobi ara sota la protecció d'un estat hereu del Gulag alimentat per la KGB enfront dels interessos benpensants d'una democracia excepcional com la dels EUA.

D'altra banda, potser ens salvem encara del control definitiu del Gran Germà perquè les nostres consciències, a diferència de la de Winston a 1984, poden, de vegades, resistir per la imaginació, pels mites i la ficció, els intents de classificació d'allò impensable: aquesta capacitat per al record i la invenció humanes que apel·len, precisament, a la seva inassolible permanència, a la seva líquida materialitat... Perquè la infinita percepció del firmament, els límits descosits de les galàxies, malgrat les sondes exploradores a tocar el nostre sistema solar, encara els podem solament imaginar amb l'emoció del rayo de luna que feia vibrar els humors de Manrique, el personatge de la llegenda de Bécquer. Avui, els poetes reveladors del més enllà cibernètic no han invocat les paraules incomprensibles de l'arcà sinó que han realitzat gestos simples davant les pantalles insondables de les nostres xarxes socials que teòricament s'obren als confins de les galaxies i ens han recordat que la suposada llibertat d'aquests dispositius, en les nostres democràcies, están tan limitats com la pròpia vida.

El riu de l'existència flueix cap a la mort del sentit, girant inexplicablement a la roda d'una capriciosa fortuna, a la qual podem rellegir ara fascinats però cohibits les taules del nostre quotidià ja escrit i gravat per un deux ex machina que ha col·leccionat les nostres comunicacions i pensaments més íntims, desvetllats voluntàriament per  nosaltres mateixos davant la por de trobar-nos sols en el fons de la nostra insondable consciència. Atrapats en aquestes xarxes d'Arachné, que ara teixim dins del nostre propi ésser, el conformisme dels nostres gestos de massa està captiu i minoritàriament fascinat per eines que ens esclavitzen i ens alliberen a la vegada. Com ja va anticipar Ortega, entre la nostra satisfacció servil, també pot sorgir un impuls il·luminador. En la lògica de l'autocontrol cibernètic existeix l'arbitrària posibilitat de la tirada de daus que abolirà tot atzar gràcies a aquests nous romàntics, pirates en vaixells infomàtics que en denunciar i exposar els excesos de les escoltes, seguiments o abusos, il·luminen també l'escrutat pou del nostre destí.

..................................................................................

(versió en castellà)


Sé que no sé nada

Un personaje de Closed Circuit (2013), la reciente película de John Crowley, el fiscal general del Reino Unido en un caso de conspiración en las cloacas del estado, intenta explicar a un abogado que al fin y al cabo existen fuerzas exógenas que se escapan a toda posibilidad de control humano y estatal. En otras palabras, ese sé que no sé nada de la duda socrática que Occidente a través de su modernidad cibernética habría  intentado superar. Sobre todo en una época en que con acceso a esas redes   podemos tanto abarcar grandes espacios de conocimiento como ser controlados (ciudadanos ordinarios y jerifaltes políticos o económicos) por unos Gran Hermanos  que dejan en mantillas la premonición orwelliana de un universo de vigilancia superior  y maligno: sé que lo sé todo.

Pero, si pensamos en las recientes revelaciones sobre espionajes masivos, etc.… advertiremos que la sociedad de control absoluto sin fisuras también parece sufrir una serie de descontroles más relacionados con el azar clásico que con el funcionamiento remoto y estanco al que aspiran los sistemas globalizados de espionaje actuales. En la sociedad gutenbergiana, los focos de resistencia ante sistemas antidemocráticos, operaban en pequeños islotes cercanos a las fuentes de información y de seguimiento oficiales. Su éxito dependía de su capacidad para desviar, denunciar o evadirse de los abusos de poder a través del acceso, control, manipulación y/o difusión de información clasificada pero limitada: Daniel Ellsberg al fotocopiar unos papeles secretos de la Guerra del Vietnam, o las redes partisanas ante la bota nazi o soviética, que falsificaban y/o filtraban documentos oficiales para acceder a vías de denuncia o de escape.  

Mas en nuestra sociedad líquida, la simple manipulación instantánea y periférica de las redes de comunicación intersticiales permiten con la pulsión de una tecla  (des)controlar y (des)cubrir simultáneamente vastos espacios secretos de los sistemas de control o de represión. Y estos granos de arena que alteran temporalmente el metronómico funcionamiento de esta maquinaria explican también cómo la capacidad humana para la ficción, la expresión narrativa de la imaginación, preservan la tradición de una cultura mítica que en sus relatos mostraba a través de los hados los comportamientos humanos de las deidades o su involucración en acontecimientos terrestres que arrastraban a los hombres a grandes catástrofes (Troya).

Asimismo, aquella esfera clásica de lo sobrenatural donde residían los caprichosos deseos del Olimpo y que teóricamente se escapaba a la intervención humana (Sísifo), es la que parece seguir ordenando el caos relativo en que se mueven algunas de los acontecimientos más recientes de nuestro presente. Por ejemplo, la guerra civil de Siria, en la que se han violado ya todos los atisbos de humanidad y derechos humanos que en apariencia defendemos desde el advenimiento de las Luces y que, sin embargo, no han movido a las naciones depositarias de los mitos de la libertad, igualdad o  fraternidad, a mover un solo músculo de sus arsenales, excepto para permitir la venta por sus industrias de vastos cargamentos de armas que sigan alimentando el conflicto y la destrucción.

Algunos claman que todo ello explica el cinismo de nuestros gobernantes, que la razón de estado occidental ha llegado a sus niveles más bajos de infamia, sin recordar otros episodios similares en la historia en donde la no intervención posibilitó el desangrarse de terceros, con fatales consecuencias ulteriores para las naciones apoltronadas (por ejemplo, la Guerra Civil española con el abandono de la Segunda República y el favor a las potencias totalitarias de entonces). Otros parecen desconocer que la complejidad de intereses entre  los participantes de la contienda fratricida (diferentes etnias y religiones) e internacional (occidente estadounidense y francobritánico frente al antiguo eje del mal chino-soviético) no permite delimitar un claro partido o tendencia que garantice que cualquier ayuda no acabe en manos más diabólicas de las ya atisbadas hasta ahora.

Por ello, la política de brazos caídos ma non troppo parece ser el mal menor a una matanza en la que se ha vuelto a cruzar la línea  de demarcación de las garantías mínimas establecidas por las convenciones internacionales contra la utilización de armas de destrucción masiva, a pesar de la teórica y posterior eliminación de éstas por parte de Assad. Al fin y al cabo, la opinión pública estadounidense, tantas veces movida por el carácter mesiánico  de su texto de independencia (life, liberty and the pursuit of happiness) ha preferido ahora mirar su exhausto ombligo sin estómago financiero para deglutir otro banquete de sangre, a pesar de las erráticas llamadas al  para bellum de su máximo dirigente, premio Nobel de la Paz. Sin embargo, en su perímetro nacional, más de 300 millones de armas de todas clases, desafían, parapetadas tras la segunda enmienda de la constitución cualquier intento de control o de prohibición, mientras los titulares espectaculares de los medios de comunicación  siguen consumiendo muertes, asesinatos y matanzas a una media de casi un centenar diarios.

Por tanto, frente a la teoría de una sociedad conspiratoria e implacable, conformada por banqueros depravados y políticos serviles, complejos armamentísticos e industriales imparables, aparecen a veces, episodios correctivos y desacralizadores del poder omnímodo en los que se combinan la capacidad de resistencia colectiva ligada al mismo azar con que las supuestas estructuras neototalitarias intentan controlarnos  hasta en los más mínimos detalles. Extraños hados quizás por los que un detentor de secretos como Snowden se encuentre ahora bajo la protección de un estado heredero del Gulag alimentado por la KGB frente a los intereses bienpensantes de una democracia excepcional como EE. UU.

Por otro lado, quizás nos salvamos todavía del control definitivo del Gran Hermano porque nuestras conciencias, a diferencia de la de Winston en 1984, pueden, a veces, resistir por la imaginación, por los mitos y la ficción, a los intentos de clasificación de lo impensable: esa capacidad para el recuerdo y la invención humanos que apelan, precisamente, a su inasible permanencia, a su líquida materialidad… Porque  la infinita percepción del firmamento, los límites descosidos de las galaxias, a pesar de las sondas exploradoras al borde de nuestro sistema solar, todavía los podemos sólo imaginar con la emoción del rayo de luna que hacía vibrar los humores de Manrique, el personaje de la leyenda de Bécquer. Hoy, los poetas reveladores del más allá cibernético no han invocado las palabras incomprensibles del arcano sino que han realizado gestos simples ante las pantallas insondables de nuestras redes sociales que teóricamente se abren a los confines de las galaxias y nos han recordado que la supuesta libertad de esos dispositivos, en nuestras democracias, están tan limitados como la propia vida.

El río de la existencia fluye hacia la muerte del sentido, girando inexplicablemente en la rueda de una caprichosa fortuna en la que ahora podemos releer fascinados pero cohibidos las tablas de nuestro cotidiano ya escrito y grabado por un deus ex machina que ha coleccionado nuestras comunicaciones y pensamientos más íntimos,   desvelados voluntariamente por nosotros mismos ante el miedo de encontrarnos solos en el fondo de nuestra insondable conciencia. Atrapados en esas redes de Arachne que ahora tejemos dentro de nuestro propio ser, el conformismo de nuestros gestos de masa está cautivo y minoritariamente fascinado por herramientas que nos esclavizan y liberan a la vez. Como lo anticipó Ortega, entre nuestra satisfacción servil, también puede surgir el impulso iluminador. En la lógica del autocontrol cibernético existe la arbitraria posibilidad del golpe de dados que abolirá todo azar gracias a estos nuevos románticos, piratas en bajeles informáticos que al denunciar y exponer los excesos de escuchas, seguimientos o abusos, iluminan también el escrutado pozo de nuestro destino.