Ahir El Periódico va publicar un reportatge del periodista Fidel Masreal que revelava que Junts Pel Sí centrarà el gruix de la seva campanya electoral a l’àrea metropolitana de Barcelona i que Raül Romeva i Eduardo Reyes serien els encarregats de mobilitzar el vot no identitari.

Que un partit polític que pretén guanyar unes eleccions tan importants recorri a la segmentació electoral -i, a ser possible, a la microsegmentació-, tal com es desprèn del reportatge, és un gran encert. Acotar bé cada segment del teu públic objectiu t’ajuda a decidir quin emissor, quin codi, quin missatge i quin canal has d’utilitzar per persuadir la teva audiència.

De fet, el PSC és el partit que millor ha segmentat el seu públic durant anys, de forma segurament intuïtiva i sense mètode, i li ha funcionat fantàsticament bé a les eleccions generals i municipals. Fins i tot Barcelona en Comú ho va fer la darrera campanya del mes de maig a Barcelona: Gerardo Pisarello, el vot immigrant llatinoamericà; Forcades, a Gràcia; Pablo Iglesias, a Nou Barris.

Als Estats Units, l’equip d’Obama va estudiar molt bé el seu públic objectiu i va delimitar microsegments, incloent procedència del votant, estat civil, usos dels mitjans de comunicació, llengua, entre d’altres, i va adreçar-hi els interlocutors adequats, per emetre el missatge adequat mitjançant el codi. Entenien que no es convenç igual un cambrer mexicà hispanoparlant casat amb tres fills que a un home de negocis anglosaxó solter.

Per això fan certa gràcia els escarafalls que ha provocat un paràgraf d’aquest mateix reportatge en què un convergent (sic) afirmava que Eduardo Reyes "és qui ha de ser als barris, menjant-se unes braves i uns xocos, intercanviant acudits amb la gent". Molts ho han qualificat de classista i xarnego agraït cap amunt (hauríem de reflexionar sobre si no posar l’autor de la cita amb noms i cognoms però sí definir el partit de què forma part, a més de no descriure el context en què la cita va ser feta és innocent o no).

Quan els xocos i les braves se’ls menjaven en Josep Maria Sala (PSC), l’Alberto Fernández-Díaz (PP), la Maite Fandos (CiU) o l’Elsa Blasco (ICV) amb els xarnegos del centre gallec on jo vaig ser xarnega vocal de la seva directiva, en dèiem relacions públiques, no classisme. Us puc ben assegurar que no es perdien ni un tiberi i que explicaven els acudits que fes falta per un grapat de vots entre tapa de pop i ampolla d’albariño.

Però clar, en aquests casos ningú no ho diu en veu alta, que el paper de Josep Maria Sala és ser als barris gallecs, menjant-se una empanada a les cases regionals i fent bromes amb la gent, encara que sigui veritat. Hi ha qui prefereix pensar que qualsevol votant rebrà igual un missatge entre acudit i acudit que entre cites de Gramsci. Ja ho deia Rhett Butler a Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué: una cosa és que saber que portes pantalons sota la faldilla i altra cosa és anomenar-ho. Als hipòcrites els sona lletgíssim.