Fa uns dies, la Fundació Irla presentava a l’Ateneu Barcelonès un llibre sobre Pere Lloret, alcalde republicà de Tarragona, escrit pel professor i periodista Joan Safont. La memòria històrica és un deure perquè no es perdi la saviesa sobre els nostres orígens; però, alhora, és una necessitat, atès que, tot i que la història no es repeteix mecànicament, molts cicles s’assemblen. I és per això que de cara al present i al futur es poden treure conclusions per mirar d’imitar els encerts i rebutjar els errors.

Pere Lloret, d’origen menestral, va tenir una vida de professional de l’advocacia i participà en nombroses iniciatives econòmiques a la ciutat de Tarragona, ocupant representacions a la Cambra de Comerç, al Port, a la banca. Sempre fou, però, de conviccions democràtiques i republicanes. La seva extracció social l’hauria pogut conduir cap a la dreta, però no va ser així. Aquesta petita i mitjana burgesia professional, comercial o industrial per tradició cultural, basada en la personalitat nacional catalana en conflicte permanent amb un estat extractiu i supremacista, la decantà, molts cops, cap a posicions republicanes. 

Lloret fou regidor de Tarragona, diputat de la Mancomunitat, alcalde de la ciutat del 1931 als Fets d’octubre i, breument, als inicis del 36 i, finalment, director general d’administració local tota la guerra per passar a l’exili fins al 1945, amb un retorn condemnat a l’ostracisme. Fer avui una lectura del pensament i l’obra de Lloret ha de servir per als temps desconcertants que corren.

Un republicà que tenia clar que per a garantir la justícia social hi havia d’haver prosperitat econòmica, com sistemàticament proclamava Francesc Macià en el seu eslògan: "Per una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa". De la frase, la dreta catalanista s’ha oblidat sempre de la Catalunya justa. Però massa dirigents republicans també es queden només en la primera part: justa i lliure, oblidant sistemàticament, la prosperitat; i per tant, quina política econòmica de creixement s’ha d’impulsar; i oblidant també el factor emocional de l’adhesió nacional: uns valors compartits.

Lloret va actuar, no només va predicar, en ambdós sentits: maldant per l’accés de les aigües a Tarragona, compromès en impulsar el port, com a iniciador de la promoció del turisme basat en el patrimoni. Pel que fa al sentiment de pertinença, Lloret sempre va lluitar per fomentar la llengua catalana i el seu ensenyament i la preservació del patrimoni històric nacional que ens identifica, com el monestir de Santes Creus. Políticament, fou l’únic diputat d’Acció Catalana Republicana, cooperant la majoria de vegades en les coalicions d’Esquerra Republicana.

Lloret deia en una carta a Rovira i Virgili, l’any 1949: “En la nostra dissort hi ha culpes pròpies i alienes. Allò que està més al nostre abast és esmenar les pròpies”. Aquest sentit autocrític i de la responsabilitat que tant es troba a faltar avui en els lideratges polítics, el va fer partidari de no caure en gesticulacions inútils i contraproduents. Així, tot i no compartir la proclamació de l’Estat Català del 34, va donar suport a Companys i fou empresonat al vaixell presó. Com a il·lustració del seu tarannà, expressat en el lema de la campanya del 31: Llibertat i ordre, cal esmentar la seva visita al poder militar quan va ser elegit alcalde. O la seva presència en la desfilada militar, el 1936, per commemorar el 14 d’abril.

Allà, el convit al bisbe auxiliar, com un gest de concòrdia en moments en què l’església era recelosa amb el règim, provocà que el seu grup municipal el qüestionés, i per això va dimitir. Començada la guerra, companys seus, republicans moderats i d’ordre van haver de partir a l’exili perseguits per faistes i estalinistes. Malgrat això, es mantingué en un lloc delicat com l’administració local, on va haver de surfejar amb els comitès antifeixistes durant uns mesos i després refer la composició i l’autoritat dels ajuntaments amb regidors proporcionats pels partits i sindicats republicans.

La radicalització frontista, a banda i banda, que recorria tot Europa, va acabar amb una primera victòria dels feixismes al continent. Tot i entendre que eren temps diferents, Lloret i molts altres republicans no van compartir la persecució a ciutadans per la seva convicció religiosa, o a republicans per la seva extracció social o per ser crítics amb els sectors més revolucionaris. Així que, vist amb perspectiva, tot plegat no va ser gaire bon negoci per a la causa republicana, ja que provocà la desafecció que fou un atot a favor del franquisme. Avui dia, els frontismes de dretes, d’esquerres o independentistes, on sempre acaben portant la veu cantant els extrems més radicalitzats, només fan que engreixar-se mútuament, empenyent ciutadans i electors moderats cap a posicions que no solucionaran res, perquè no tenen ni programes creïbles a curt termini. Lenin ja va criticar el seu moment l’esquerranisme com a malaltia infantil del comunisme. 

Avui, els qui analitzen el món en blanc i negre estan en estat de xoc. Els defensors del trumpisme es troben de cop al costat de Putin. Els defensors de Putin es troben de cop al costat de Trump. I s’adonen que els seus extrems es toquen. I la prova n’és Orbán. Si Lloret fos viu, segur que no formaria part d’aquesta colla. Com tampoc dels que protesten davant l’evangelisme i el judaisme reaccionaris, però callen davant les teocràcies islamistes, o el reaccionarisme catòlic. En definitiva, dels que critiquen l’autoritarisme d’un color i n’aplaudeixen un altre. 

Lloret, criticava les “performances”, avui tan freqüents en la política espectacle i la passiva “mobilització” en xarxes, on es teatralitza molt, s’opina més i es fa tan poc. Deia el republicà que, no s’ha de “fer el separatista, que és perfectament còmode quan es viu en terres de llibertat on els verbalismes no comprometen, ni interessen a ningú, sinó fer el separat, que, com a fer, resulta més positiu i important”. Ell ho practicà en la seva acció civil i política, actuant sempre de forma desacomplexada amb sentit nacional. Estava demanant això: ser nacionals en el dia a dia, en economia, en consum, en sentit de justícia social, en llengua. 

Aplicada avui en dia aquella lliçó, no sembla haver fructificat clarament. La mobilització massiva dels anys del procés per la independència no s’ha traslladat al comportament nacional, separat, de massa dels seus protagonistes. Quanta gent no ha desconnectat de la banca espanyola, de companyies de serveis: telefòniques, energètiques; quanta gent, molt independentista, continua parlant en castellà en entrar en un bar o en adreçar-se a algú racialitzat; quants creadors encara prioritzen el castellà al català en les seves obres, quants empresaris no faciliten ni reclamen el català com a llengua de treball als seus operaris? I quanta d’aquesta gent que no actua nacionalment es dedica a criticar sistemàticament i a promoure enfrontaments al si dels sectors populars? Deia Lloret: “La crítica pot entusiasmar i exaltar, però no fa adeptes ni arrela conviccions. Cal l’acció que lliga, l’acte que convenç, el fet que diu i demostra totes les paraules de propagandista”.  Amén!