Des del mateix 21-D els partits independentistes estan immersos en una crisi que sembla agreujar-se amb el pas del temps. Des de fora i des de baix molts dels seus seguidors pensaven que amb l’aixecament del 155 i la formació d’un Govern aquestes tensions anirien a la baixa. Però no ha estat així. Les tensions s’han anat agreujant, la fractura s’ha fet evident i tot trontolla. Cal dir que, com a mínim vist des de fora, les batalles no tenen un fons polític definit. No es percep una divergència tàctica de fons ni un xoc estratègic concret i, davant d’això, no queda més remei que assumir que estem davant una pugna pel poder electoral. Una pugna que és absolutament legítima però que, perquè fos productiva i no destructiva, hauria de girar al voltant de visions polítiques de fons. I aquí està el problema.

Independentment que es pugui o no estar d’acord amb l’estratègia de la CUP i els seus postulats, el partit anticapitalista ha posat en innombrables ocasions la manca, ja no de projecte clar, sinó la negativa de la resta de forces independentistes a asseure’s a intentar trobar punts de connexió i acció política. La setmana passa ho tornava a posar, negre sobre blanc, Lluc Salellas: “Els dos actors s’han centrat en el debat sobre la constitució del Govern i el repartiment d’àrees de l’executiu. (…) Les crides a debatre i acordar una estratègia conjunta per part nostra (CUP) han estat constants i desateses. (…) A principis de març a la CUP situàvem l’Assemblea de Càrrecs Electes, el Procés Constituent, el Multireferèndum, l’autoorganització popular. (…) La resposta va ser nul·la. (…) Per la nostra part, les ganes d’aportar són intactes, de seure’ns i concretar propostes i vies per l’objectiu de l'1 d’octubre”.

Pocs dies després ERC reaccionava i demanava també aquest espai de diàleg, debat i concreció i JxC i ANC també l’inclou a un discurs de sentit comú que diu que “els independentistes ens hem de posar d’acord”. Veurem què passa i com es concreta si és que es concreta. Sens dubte pot ser una bona notícia per a l’independentisme. Ara bé, per acabar de reblar el clau i ser fidels a l’1 d’octubre, la veritable notícia seria que s’inclogués en aquest espai de pensament estratègic als espais que sense declarar-se independentistes, aquell dia van demostrar un compromís clar, rotund i efectiu amb la mobilització popular, la resistència a la repressió i l’autoritarisme. Això també seria una bona notícia per l’independentisme però, sobretot, per a un país que es vol desfer del jou del règim del 78. Aquí som majoria clara. S’obririen camins molt més engrescadors que l’espectacle d’aquestes setmanes.