Eren quarts d’onze del matí d’un divendres assolellat de finals d’octubre quan em disposava a sortir del Port de Barcelona i, per tant, creuar la duana per segon cop. L’havia traspassat una estona abans i sense cap incidència per tal de recollir un parent que tornava de creuer. El matí transcorria tranquil mentre feia cua a la filera de cotxes de sortida del Port quan, de seguida, observo com un agent de la Guàrdia Civil espanyola detecta que d’entre l’esmentada filera hi ha un vehicle que duu l'adhesiu del “CAT” sobre la “E” d’Espanya, li canvia la cara i l’espera amb candeletes per jugar-hi una estona. Efectivament es tracta del meu cotxe i jo, la seva joguina.

Com és previsible, l’agent vestit de verd desfà els seus braços plegats tot i que manté la cara de pocs amics, desafiant, i es posa a fer-me gestos perquè immobilitzi el vehicle uns metres més endavant, superada la duana. Pocs segons després, i tot seguint-me a peu per darrere, em fa abaixar la finestra del cotxe, em demana el permís de circulació i el meu carnet d’identitat i m’informa que procedirà a denunciar-me. Li pregunto que per què, i m’etziba que “circula usted con una matrícula falsa y ahora se va a enterar”. No contesto pas ni a aquesta provocació ni a cap de les que seguiren. L'agent de la Guàrdia Civil crida a un altre company seu a qui entrega la meva documentació i qui se l’emporta dins la cabina de control policial, a la vegada que crida a la Policia Portuària per informar dels motius de la Guàrdia Civil per retenir-me i pretendre denunciar-me, ja que aquesta sí que té capacitat sancionadora.

És llavors quan l’agent de la Guàrdia Civil em reté durant uns 20 minuts aproximadament prohibint-me abandonar el vehicle, custodiant-me la porta a mig metre de distància, amb els braços plegats, mantenint encara la cara de pomes agres, mirades desafiants com si es tractés d'un delinqüent i vexant-me amb frases com “se lo podía haber pensado mejor eso de poner según que pegatinas en el vehiculo” o “le voy a quitar esas pegatinas de su coche” i hi torna una altre cop amb “ahora se va a enterar”. Segueixo immòbil i sense contestar-li res de res. Ni tan sols el miro. El seu posat fanfarró i venjatiu, extralimitant-se en les seves funcions, no m’incomoda, i comento la jugada amb el meu parent. L’únic que em preocupa és que si la broma dura gaire encara arribaré tard a la feina.

Mentre dura l’espera i l’espectacle de la Guàrdia Civil, observo com d’altres agents vestits de verd no es fixen en cap altra matrícula dels vehicles que traspassen la duana i avancen el meu cotxe per l’esquerra. Deu ser que ja en tenien prou amb la meva persona com a presa per jugar-hi una estona. Passats els 20 minuts, veig com un agent de la Policia Portuària surt de la caseta i es dirigeix cap a mi, i en arribar em pregunta “le ha explicado el agente de la Guàrdia Civil el porque ha sido usted denunciado?”. Contesto: “Más o menos, me comenta que circulo con una matrícula falsa”. Sense més història, i fotografiant el meu cotxe per davant i per darrere m’entreguen la denúncia i, curiosament, ningú procedeix a treure els adhesius tal com abans l’agent de la Guàrdia Civil m’havia assegurat. Em nego a signar la denúncia i encara menys a treure els “CAT” que segueixen a dia d’avui, naturalment, tapant la “E” tant al davant com al darrere del meu vehicle. “Si no tiene nada más que decir la Guardia Civil, por la Policía Portuaria puede usted marchar-se”. “Nada más que objectar”, respon l’agent de verd. Els hi dic “bon dia” i marxo d’allà tancant un primer capítol d’aquesta tragicomèdia.

Desconec si l’episodi viscut ara fa uns dies al Port, i sobretot per les maneres exhibides per la Guàrdia Civil, respon a una revenja pel cas de la sanció imposada a Olot per la Guàrdia Urbana a un vehicle de la Guàrdia Civil, pocs dies abans. Desconec si és que efectivament estan nerviosos pel moment polític que estem vivint. Desconec si és que temen que els poden quedar quatre dies a territori català i tenen ganes d’aprofitar-ho. Desconec si és que senzillament s’avorrien i els aires de superioritat moral a causa de l’ocupació militar que des de fa prop de quatre segles patim als Països Catalans amb total impunitat els poden massa -una superioritat moral que si bé pot ser no gaire ètica, al capdavall és l’evidència del poder coercitiu que l’Estat li ha concedit com a agent de l’autoritat. És la diferència entre tenir un estat o no tenir-ne-.

El que sí que sé és que no penso treure l’adhesiu del “CAT” que tapa la “E” d’Espanya fins a la independència, per molt que em multin una vegada i una altra. A més, ja estic assessorant-me en l'àmbit legal per tal de recórrer la denúncia. No, no i no. No penso abaixar-me els pantalons davant la seva fanfarroneria i les seves lleis. Per dignitat. I vull encoratjar i encoratjo al poble de Catalunya a plantar cara davant les forces d’ocupació espanyoles, la seva superioritat moral i els seus aires colonitzadors, així com als representants polítics catalans i els seus partits a accelerar el procés d’independència perquè els catalans no haguem de desobeir més lleis injustes imposades a 600 quilòmetres de distància sinó que puguem obeir les lleis que emanin del nostre Parlament i les nostres institucions.

El 27 de setembre la majoria de catalans van donar un mandat democràtic que els dóna potestat per acabar, entre d’altres, amb els drets de l’administració espanyola i el seu exèrcit a casa nostra. Que compleixin, que ja fa massa temps que diem que tenim pressa! Desobeïm, ara que podem, i deixem de parlar-ne.