"El problema és molt clar: hi ha oferta i demanda". La frase és d'un comandament dels Mossos d'Esquadra preguntat, en privat, pel doble crim al barri de la Font de la Pólvora de Girona durant la revetlla de Sant Joan. Un episodi que ha sacsejat el debat -sempre latent- sobre la seguretat a Catalunya. A què es referia aquesta veu policial amb ascendència? Al fet que el crim, comès amb un subfusell, tenia vincles amb el tràfic de droga. En els últims anys, els Mossos han detectat un increment espectacular de cultiu i comercialització de marihuana al país, amb tot el que comporta. L'estadística de l'any passat indica que hi ha haver dotze homicidis vinculats al tràfic d'aquesta droga, una xifra molt superior al 2022.
L'apunyalament mortal a Barcelona també durant la revetlla ha acabat d'afegir llenya al foc d'un debat que tendeix a ser especialment delicat, sobretot des que l'extrema dreta ha aterrat a les institucions en successives eleccions. El principal problema és que la seguretat -i, per tant, també la inseguretat- té sovint més a veure amb les percepcions que amb les dades. El periodista Arturo Puente recordava aquest dimecres en un fil a X que el rècord d'homicidis a Catalunya es va registrar l'any 2010, amb un total de 96. Que hi hagi hagut la coincidència entre un doble crim amb subfusell a Girona -en un barri d'aquells que sovint tothom oblida fins que hi ha una desgràcia- i un degollament a Barcelona aporta el còctel perfecte per abordar des del reduccionisme un debat complex.
L'agressió a deu sanitaris a Terrassa, o bé les imatges dels familiars d'afectats pel crim de Girona entrant en un hospital fent ús de la força acaben -o destrossant habitatges d'altres familiars vinculats amb els fets- de confegir un panorama abonat per discursos alarmistes. Que els discursos alarmistes siguin injustificats amb les dades a la mà o que l'extrema dreta se n'estigui aprofitant no treu, però, que hi hagi elements per preocupar-se. Que hi hagi un subfusell a Girona és un problema. Que hi hagi familiars que exerceixin un concepte peculiar de la justícia també ho és. Que una persona sigui degollada a Barcelona per aturar un robatori tampoc aporta cap tranquil·litat. Al contrari. La solució no és l'immobilisme.
I tampoc es pot caure en el el discurs -poc treballat a nivell intel·lectual- que parlar d'aquestes qüestions és fer el joc a l'extrema dreta. Perquè el que beneficia l'extrema dreta no és parlar de la presència de subfusells o de plantacions de marihuana a Catalunya, sinó que circulin subfusells i es lloguin naus industrials per comercialitzar marihuana. El que fa créixer el discurs reaccionari sobre seguretat no és que es parli d'un mort per evitar un robatori a Barcelona, sinó que la nit de Sant Joan hi hagi un crim com aquest. En algun punt del camí caldria parlar de com l'esquerra s'ha deixat menjar el terreny en el camp de la seguretat. Està bé analitzar les causes de determinats fets delictius i entrar en qüestions socieconòmiques -seria trampa no fer-ho-, però també no abandonar les víctimes.
Hi ha un terme mig entre dibuixar Catalunya com un narcoestat fallit i fer veure que no passa res. Amb les dades a la mà, el problema de seguretat és manejable. Presenta potencialitats negatives, això sí, si es té en compte l'auge del negoci de la marihuana i les conseqüències -també per a la salut pública, com si el consum fos neutre per a la salut- que comporta. Catalunya no és el Bronx, però tampoc és Islàndia. Sense un debat responsable, sense una implicació de tots els actors -també els mitjans de comunicació- i sense tenir en compte les dades i les percepcions, segur que no s'arribarà a cap solució.