Auditar el funcionament del sistema educatiu com un simple espectador, sense conèixer la realitat de les aules, acostuma a conduir a anàlisis planes. També excessivament amarades de nostàlgia, perquè si es formulen des de la distància, poden incorporar una mirada que és més un record que una fotografia actualitzada.
I quan afloren moments de crisi, com va passar en els últims resultats de l'informe PISA a Catalunya, hi ha el perill de tendir al tremendisme. De cop, no valen mètodes d'aprenentatge i es reclama tornar a un passat idealitzat. I es fan crides a la disciplina, la reivindicació de l'autoritat perduda del mestre i la cultura de l'esforç.
Aplicar dosis de disciplina, protegir l'autoritat del mestre i entendre la cultura de l'esforç ajuden a fer progressar els alumnes, però l'escola moderna s'ha sabut bastir de més atributs. Es tracta, doncs, que en un sistema més ric de mirades sobre l'educació, els resultats també arribin. Desplegar nous mètodes, donar espai a la sensibilitat i incidir en l'atenció a la diversitat, perquè flueixin les capacitats dels estudiants, hauria de ser compatible amb no abaixar el llistó de l'exigència.
Aquest no pretén ser un article per demonitzar velles receptes, les que diuen que abans es feia tot bé i ara tot és un desastre. Ni tan sols és una columna per fer una defensa aferrissada de la feina dels docents, sempre observada amb lupa, a vegades criticada amb prejudicis i, a voltes, blindada per corporativismes incomprensibles. Aquest és un text per subratllar la llum d'esperança que s'intueix darrere d'una reforma, la de l'examen de selectivitat, que sempre està en discussió, perquè el filtre que s'aplica al salt dels instituts a la universitat fa anys que es repensa.
La reforma de la selectivitat plantejada pel consell de ministres persegueix una transició de l'aprenentatge memorístic al del coneixement més drenat -menys preguntes test i més exercicis per raonar-, està pensada per evitar que els alumnes descartin parts del temari i dona valor a l'ús adequat de la llengua escrita. Les faltes d'ortografia tornaran a penalitzar en totes les proves. La coherència, la cohesió, i la correcció gramatical, lèxica i ortogràfica de les respostes dels estudiants comptarà almenys un 10% en la nota. Una decisió que només pot ser encertada, perquè aspira a revisar el que no està funcionant sense cops de volant.
La llengua només es pot estimar si es respecta. És tractant-la amb cura que se'n pot aprendre la riquesa. Fer entendre als alumnes que els errors a l'hora d'escriure -i les mancances volgudes quan els toca expressar-se- penalitzen en una prova transcendent és un camí òptim per ajudar a formar ciutadans llegits i aplicats. Un estímul per avançar a l'aula. Per aconseguir, en definitiva, resultats.