Rodalies col·lapsa amb una regularitat obscena. No parlem d’un retard puntual, sinó d’un sistema ferroviari que s’ha normalitzat en la precarietat estructural. Descarrilaments, avaries, combois suprimits, passatgers atrapats durant hores. Milers de persones arribant tard a la feina o a classe amb aquella barreja de ràbia i resignació que només genera la impotència repetida. No és un problema tècnic: és una metàfora.

L’educació fa aigües per tots els costats. Resultats acadèmics a la baixa, abandonament escolar persistentment alt, docents exhaustos, burocratitzats i mal pagats. Cada nova avaluació internacional es viu com una humiliació pública, però les reformes profundes no arriben mai. El sistema sobreviu gràcies al compromís dels professionals, no pas a una estratègia de país. I això té data de caducitat.

Els errors en la gestió de les crisis s’acumulen, fins i tot en assumptes més secundaris com la instal·lació de nous sistemes informàtics que provoquen endarreriments i aturades en els processos administratius. 

El país funciona amb pressupostos dissenyats fa 5 anys, el jovent no pot ni somiar amb un sostre propi, la precarietat laboral s’escampa per totes les franges d’edat de la població i el populisme fa trontollar la democràcia. 

El diagnòstic és incòmode, però evident: hi ha una sensació creixent que el país no funciona com hauria de funcionar. Infraestructures envellides, serveis tensionats, planificació reactiva. I una ciutadania cansada d’excuses, de competències compartides i de promeses ajornades.

El risc no és només la ineficiència. El risc és la resignació. Quan la gent deixa d’esperar res, el sistema s’instal·la en la mediocritat.

Què fem, doncs, amb aquesta indignació? Pot esdevenir motor del canvi que el país necessita de manera cada cop més urgent? O es dilueix en queixes disperses a les xarxes, o es converteix en exigència cívica organitzada. El malestar només transforma quan es concreta: objectius clars, terminis, rendició de comptes. Menys lamentacions i més propostes. Menys catarsi i més persistència.

El tren no distingeix ideologies, l’escola no pregunta sigles i les emergències no voten. Si el descontentament es fragmenta, esdevé inofensiu. Si es fa transversal, incomoda de debò i pot impulsar el canvi.

Catalunya no necessita esclats puntuals d’ira. Necessita una cultura d’exigència sostinguda i convertir la indignació en projecte. Perquè la pregunta no és si el país té problemes —la resposta és òbvia—, sinó si els assumirem com a rutina o com a detonant. La diferència entre decadència i canvi sovint és només això: la decisió col·lectiva de no normalitzar el que no funciona.