Els resultats de les eleccions a l’Aragó han confirmat el gir a la dreta a la política espanyola i, dins d’aquest bloc, la tendència creixent de l’extrema dreta de Vox alhora que una reculada del PP. El partit de Santiago Abascal se sent fort i ha adoptat una posició de duresa davant els conservadors d’Alberto Núñez Feijóo. Les negociacions entre les dues formacions de la dreta no seran fàcils. Feijóo no acaba de trobar el desllorigador davant de Vox, mentre es mou en la contradicció de posar-hi distància i alhora intentar seduir el vot extremista convidant Vito Quiles a un tancament de campanya. I a Europa, com s’ho fa la dreta moderada davant l’auge ultra? Vegem-ne alguns casos.

Regne Unit: el populisme euròfob pren la iniciativa

El cas britànic és un dels més paradigmàtics de com una dreta democràtica, clàssica, perd la iniciativa en favor dels corrents del populisme, en aquest cas euròfob. El referèndum del Brexit, el 2016, va ser un moment fundacional quan un primer ministre tory moderat com David Cameron va convocar un referèndum sobre la UE per satisfer l’ala més dura dels seus. La victòria dels enemics de la UE va suposar la caiguda de Cameron. Malgrat que la seva successora, Theresa May, havia votat en favor de continuar a la Unió, no va ser capaç de neutralitzar els populistes. 

Boris Johnson va desplaçar-la enmig d’unes negociacions agòniques amb Brussel·les. Demagog i xaró, Johnson va revalidar el poder, però no va evitar la desestabilització interna dels tories. Els diferents primers ministres que es van succeir -el darrer, el neoliberal Rishi Sunak- no van poder afermar la seva autoritat, sempre pressionats per l’ala extremista. Quan després d’anys de desgast, unes noves eleccions van tornar els laboristes al poder, els conservadors van elegir com a líder Kemi Badenoch, una filla de pares nigerians ubicada en la branca més dretana de la formació. Mentrestant, és el Reform UK, la marca antieuropeista de Nigel Farage, la que puja com l’escuma als sondejos.  

Itàlia: Meloni sotmet els conservadors     

El cas italià és potser el pioner per seguir l’evolució del camp de la dreta a Europa. La fallida de la democràcia cristiana, partit d’ampli espectre que anava d’un centre social al catolicisme més conservador, els anys noranta, després dels grans processos anticorrupció, va suposar l’apoteosi de Silvio Berlusconi, un precedent del populisme político-televisiu i ideologia difusa. Després d’ell, el buit deixat per la DC i els petits partits laics que n’eren aliats va portar a l’ascens d’una extrema dreta molt posada al dia pel lideratge astut de Giorgia Meloni. L’actual primera ministra governa en coalició amb un seguit d’aliats. Entre ells, una Forza Italia hereva de Berlusconi del tot sotmesa a la líder.

França: la fi del cordó sanitari

El front republicà, la unió de totes les forces democràtiques per barrar el pas a l’extrema dreta de Le Pen ja és història. La crispació social creixent de la societat francesa s’ha endut moltes coses, entre elles les grans forces històriques com eren el PSF i el neogaullisme, reduït ara a un partit que ha perdut l’hegemonia, Els Republicans. En nom d’ells intentarà Bruno Retailleau recuperar l’Elisi, però els sondejos mostren un clar triomfador en la primera volta, el Reagrupament Nacional lepenista. Un discurs molt dur en immigració per part dels conservadors ha facilitat la feina a l’opció ultra, mentre que les polítiques tecnòcrates del centre liberal de Macron han afeblit el bloc central de la política francesa. 

Alemanya: la democràcia cristiana resisteix

La CDU alemanya continua sent un dels grans partits de centredreta europeu. En bona part contrafigura dels conservadors britànics, la CDU continua sent -malgrat el gir a la dreta del canceller Friedrich Merz- una força aliena als coquetejos amb l’extrema dreta. La memòria antinazi dificultarà un pacte de dretes amb l’AfD, però aquesta creix i amenaça de conquerir el govern d’alguns estats de l’est, amb un quadre social explosiu. A l’oest, la CDU resisteix com a força d’ordre i estabilitat. Però el que passi finalment a Alemanya serà termòmetre determinant del futur europeu. 

Portugal: l’altra excepció ibèrica

Les darreres eleccions presidencials portugueses han refermat la solidesa, malgrat la puixança dels ultres de Chega, d’un potent bloc central. Destacats polítics del partit en el govern, de centredreta -però que s’anomena Partit Social Demòcrata-, han donat suport al candidat socialista, Antonio José Seguro, que s’ha imposat enfront de l’aspirant ultra fregant els dos terços. La petjada de la Revolució d’Abril i la consolidació d’un partit estructuralment moderat com el PSD han contribuït a aixecar un mur de contenció davant l’amenaça neofeixista.

Dos casos a estudiar: el PNB i el PP de Galícia

El PP està decantat sobre la seva ala més dretana. Però no és així tot el PP. En el cas de Galícia, una llarga hegemonia de governs del PP molt conservadors, tranquils i moderats en les formes ha dificultat l’aparició d’una extrema dreta viable. Els hereus de Fraga han obviat guerres culturals i s'han centrat en una gestió que no generés massa polarització. La dreta gallega ha estat capaç de patentar un model tradicionalista i amb aroma regionalista que evita la polarització ideològica i que ofereix estabilitat a una societat conservadora i envellida com la gallega. A diferència del que passa a altres comunitats, més avesades a la crispació i a l'alternança, a les eleccions de 2024 Vox va aconseguir només el 2,1% dels vots i cap escó.

El cas basc és especialment interessant. El PNB ha fet de la gestió la seva principal bandera, controlant molt bé el to de la ideologia i els àmbits de poder, amb figures molt pragmàtiques en les candidatures a lehendakari i oferint certesa. Només ha perdut el poder pels efectes de la llei de partits i es va veure qüestionat a les darreres eleccions, quan l’esquerra abertzale va amenaçar la posició guanyadora del PNB, desgastat en bona part per la crisi de la sanitat pública. No hi ha una extrema dreta sobiranista i l'espanyolista de Vox va obtenir només un 2% dels vots i un solitari escó per Àlaba, el territori més constitucionalista i on és més barata l'acta.

Els casos gallec i basc són exemples singulars a Europa i a l'Estat espanyol d’un centredreta que, amb certeses i sense comprar el marc de l'extrema dreta, no deixa créixer l’herba ultra, ni espanyola ni basca o gallega. De moment, se'n surten millor els conservadors que no es posen nerviosos i no perden el to davant l'avenç extremista.