Mentre els mitjans (uns per amics que el veuen líder, d'altres per enemics que el veuen dimoni) qualifiquen de dura la reforma laboral de Rajoy, quan és pur maquillatge sotmès al dictat de les properes eleccions andaluses, Garzón és condemnat per veure’s davant de la justícia de què forma part sense tenir un sol amic que l’empari.
Parlem del cas de les escoltes en el procés de corrupció valencià, no de si ens agrada el subjecte pel fet d’haver estat més o menys tolerant o cooperador de la tortura, amic dels focus i les càmeres, bon o mal instructor d’algunes causes, perseguidor de “peperos” o socialistes, segons el moment de la història. Però si a l’opinió pública li resulta tan difícil separar el cas de la persona, ¿què podem esperar d’un poder judicial on s’havia guanyat les més grans animadversions entre els col·legues? Estava condemnat des del principi, al marge dels altres dos casos i del final que tinguin.
Fins i tot molts d’aquells que naturalment podrien trobar-se de la seva banda han fet un pas enrere, perquè a la progressia de saló li és molt difícil defensar la relativització que Garzon ha fet d’aquest parany de garanties processals interminables d’un país tant esclau del seu passat vergonyant, on Franco va deixar el seu càrrec quan va morir de vell en la relativa pau del seu llit.
També l’advocacia, mal que bé, ha estat disposada a entendre la seva condemna raonable perquè, diuen, posar escoltes als advocats malmet el sagrat dret a la defensa. I és cert que és sagrat, més enllà de la culpabilitat o innocència dels processats. Però s’obliden els que així parlen de quelcom que el temps present afegeix a la realitat dels defensors de part. Ara sabem que molts d’ells no són en realitat defensa, ans cooperació necessària en els delictes, sobre tot quan ens trobem davant de xarxes complexes de crim organitzat.
Aquest tipus de criminalitat en xarxa és el fonament que construí la major part de la vida professional de Garzón a l’Audiència Nacional. Era impossible, doncs, que ho deixés de banda en el cas Gürtel. Potser és un avançat en la determinació de quan l’advocat deixa de complir amb el seu paper i rellisca cap al pou del crim. Però ara per ara i sense amics, la xifra que ell deu tenir al cap és onze.