Sense l’acceptació del conflicte no hi pot haver convivència. Pot semblar una contradicció, però on no hi ha conflicte només trobarem la pau dels cementiris o de la imposició. En tota relació humana, en tota societat, hi ha conflictes. La qüestió és si els veiem, si els reconeixem, si els intentem resoldre...

A moltes escoles aquests dies d’inici de curs escolar, en reunions de professorat, famílies i canalla, s'haurà parlat d'educar per conviure. Tan o més important que aprendre matemàtiques, història, llengües és aprendre a conviure. Com s'educa per conviure? Nélida Zaitegi, una pedagoga del País Basc, ho explica a partir de sis claus que podríem pensar com adaptar-les a una necessària política per la convivència.

Primera clau, ens hem de posar d'acord en què és convivència. Per si mateixa, la convivència és interactuar amb altres persones des del reconeixement de la seva dignitat, dels seus drets i dels seus deures.

Segona clau, no negar els conflictes, tractar-los, buscar les maneres de resoldre'ls i aprofitar per aprendre amb ells. Els conflictes no poden quedar en silenci. Nenes i nens han de tenir les condicions per poder parlar-ne.

Tercera clau, pensar conjuntament quines normes hem de tenir i per quines raons. No podem imposar normes sense més. A l'escola, quan van creixent, han de poder participar en les normes presents a la seva vida. Quarta, la importància de la participació. Una clau que ja està implícita en les exposades anteriorment.  Cinquena, no hi ha lloc per la violència. A l’escola hi ha violència, però hem de saber que cal superar-la. Quan hi ha conflicte i discrepància, cal distingir entre fer front decididament als problemes i fer mal a les persones implicades. La discrepància és necessària, però els atacs personals no. Sisena, i darrera clau, saber que com fem les coses és fonamental. Tan important és allò que ensenyem a l’escola, com la manera de fer-ho.

Estem parlant només de l’escola o també de la política? Diria que són realitats molt properes. Allò que ens ha de servir per educar per a la convivència també ens pot servir per trobar una política que construeixi convivència. Una política per a poder conviure hauria de començar amb un debat sobre com entenem la convivència per parlar de drets, dignitats, reconeixements, deures... Aquesta política hauria d’ocupar-se de fer emergir els conflictes que hi ha a la nostra societat i no negar-los o ocultar-los, no oblidem que hi ha moltes més opressions de les que segurament patim i veiem. A partir d’aquí, tractar els conflictes i buscar les maneres de resoldre’ls des de la participació.

Una política per a la convivència ha de saber que en el conflicte, en la discrepància, podem tenir idees i comportaments molt diferents, però això no hauria de portar als atacs personals, a les desqualificacions, ni a les criminalitzacions. La violència, de qualsevol tipus, destrueix la convivència. És tan important allò que fem com la manera de fer-ho. I, com també necessiten nens i nenes, les lleis s’han de considerar justes, i necessàries.

Res d’allò que es diu aquí és fàcil de fer. La convivència honesta i sincera no és fàcil d’aconseguir, s’hi arriba reconeixent diversitats, pluralitats, conflictes, acordant quins principis han de regular la nostra societat, parlant, discutint, canviant d’idees... No és fàcil, però hi ha alguna tasca més important a fer?