Es fa difícil predir quan acabaran les turbulències per l'espionatge massiu a dirigents independentistes, perquè cada dia s'enverina més. Ja no és només que una institució com Citizen Lab acredités la intervenció telemàtica dels dispositius, sinó que el Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) ha acreditat l'existència d'aquest espionatge a la comissió de secrets oficials. Paz Esteban, la directora dels serveis secrets, ha admès aquest dijous el rastreig del president Pere Aragonès -quan era vicepresident- i també de l'entorn de Carles Puigdemont. És un gir notable dels esdeveniments, sobretot si es té en compte que en un primer moment des de la Moncloa es va intentar negar el cas i ara és el CNI qui el valida. No públicament -el que es tracta a la comissió de secrets té caràcter reservat-, però sí de manera clara. Només cal llegir les versions que han aparegut publicades per entendre que els serveis secrets han intentat marcar territori aclarint -com també ha fet Esteban- que qualsevol activitat tenia l'aval judicial.

Per primera vegada en uns quants anys, l'independentisme es troba davant d'una oportunitat per recuperar la iniciativa i refer la unitat perduda la tardor del 2017. En aquest últim aspecte, la coordinació de les últimes setmanes està funcionant millor que els últims mesos -Aragonès hi ha centrat esforços, interlocutant amb tothom, inclòs Carles Puigdemont-, i l'actuació discutible de l'Estat posa en safata un argumentari per presentar Espanya com una democràcia que no és del tot homologable. Pel que fa al primer, el de recuperar la iniciativa, el cert és que l'escàndol de l'espionatge permet deixar enrere la dinàmica reactiva i passar a tenir la paella pel mànec, ni que sigui a l'hora d'exigir responsabilitats a l'Estat i canviar les bases d'una relació amb Pedro Sánchez que sempre ha estat desigual. Aragonès, que ha destinat esforços personals a la mesa de negociació, té arguments per reclamar explicacions i dimissions, perquè és un dels espiats i perquè el cas té, almenys per ara, dimensió internacional.

És de les poques ocasions que tindrà en la seva presidència per disposar d'arguments poderosos davant Sánchez a l'hora d'obtenir fruits. Uns fruits que no seran ni el referèndum ni l'amnistia -concessions que el govern espanyol, sigui del color que sigui, no concedirà-, però potser sí els justos perquè deixi de semblar que els pactes a Madrid són infructuosos. i Aragonès i el Govern han arribat a la tercera setmana de l'escàndol sense abaixar el to, qualsevol represa de les relacions passa no només per una reunió cara a cara entre el president i Sánchez, sinó també per una dimissió. El president necessita un cap per refer les relacions amb la Moncloa, perquè ha portat l'aposta molt lluny. En un comunicat difós aquest dijous, el dirigent d'ERC ha insistit que l'assumpció de responsabilitats ja és "inajornable", i ha demanat explicacions "al més alt nivell". Un missatge dirigit al president espanyol, amb qui coincidirà al Cercle d'Economia.

Una crisi com aquesta no s'acaba amb un conversa de passadís a l'estil de la de Sánchez amb Joe Biden a Brussel·les. Se soluciona amb canvis -altra cosa serà que siguin creïbles- i amb nous compromisos. Qualsevol operació per desviar l'atenció, com ara admetre l'espionatge al president espanyol i a la ministra de Defensa -un senyal de debilitat que, fet públic, encara denota més gravetat-, està condemnat a no funcionar. Bàsicament, perquè el gruix d'espiats són independentistes. I en etapes -no és cap pecat dir-ho- en què el procés ja no estava en el mateix moment que el 2017. Quan es van produir les protestes post-sentència es van conjugar molts malestars al carrer, però cap representant institucional -cap ni un, i qui ho faci és perquè es vol arreglar la biografia- va posar damunt la taula reprendre el camí de la declaració d'independència d'allà on es va desar, sense haver-la desplegat, en aquella tardor elèctrica.

Davant de tot això, Aragonès disposa d'una oportunitat per fortificar una presidència que, sovint, ha tastat la debilitat precisament per l'asimetria de les relacions amb Madrid. I, paradoxalment, l'única manera de fer creïble el diàleg és mantenint-lo tancat al congelador fins que hi hagi explicacions, i que aquestes explicacions siguin convincents. Es pot col·laborar amb un govern que té Margarita Robles com a ministra de Defensa i una directora del CNI que branda l'aval judicial per justificar l'espionatge a dirigents independentistes, inclòs el president de la Generalitat. Si realment el Catalangate ho ha canviat tot, ha de ser fins a les últimes conseqüències.