Tenim, per aquests verals, una tendència innata per convertir en incompatibles conceptes i actituds que no en són, ans tot al contrari. Es necessiten l’un a l’altre, són complementaris i indestriables, com en la nit les flames a la fosca, que deia el poeta. Hi ha, doncs, qui fa una defensa aferrissada de la idea de governabilitat de les institucions, de disposar d’un govern competent per tal d’adoptar mesures que facin que la gent visqui millor i que la vida sigui més fàcil i plaent a tothom. Però aquest se suposa que és, en qualsevol circumstància, l’objectiu normal de tot govern. Alguns defensors de la governabilitat com a concepte superior acostumen a ser contraris al fet de simultaniejar-la amb altres objectius o comportaments, com ara l’adopció de determinats gestos simbòlics, plens de càrrega política, vinculats directament al moment col·lectiu que es viu en un territori concret.
D’altres són del parer que cal aprofitar al màxim tota la potencialitat mediàtica i tot el poder icònic que representa un simple gest, protagonitzat per un governant, i que, per tant, és lògic beneficiar-se de l’aparell mediàtic institucional a benefici d’una causa política i treure rèdit del ressò que obtenen gestos i paraules dels dirigents governamentals més destacats. En ocasions, la dimensió més simbòlica del govern pot arribar a pesar més que la pròpiament executiva, amb el perill que no siguin pocs els ciutadans que es qüestionin l’eficàcia de certes mesures sobre la seva quotidianitat, els seus problemes i les seves expectatives de benestar.
En realitat, encara que no sempre es reconegui, gestió i simbolisme van agafats de la mà en la majoria de governs, per més que, sovint, s’intenti dissimular. Si això ja és així en situacions polítiques estabilitzades, més ho és encara en moments de conflicte polític obert com el que vivim entre Catalunya i Espanya. Per això tan erroni és reduir el govern a una simple bona gestió, desaprofitant-ne el potencial simbòlic com si aquí no passés res, com, ben contràriament, oblidar o menysvalorar la primera obligació de tot govern que és governar, a benefici d’un activisme simbòlic que corre el risc d’allunyar les institucions de les necessitats dels ciutadans i convertir el propi executiu en una institució inútil per fer front a la realitat i millorar-la. Les dues dimensions, doncs, estan condemnades a entendre’s.
Això dit, els independentistes irlandesos sempre van considerar que "la dificultat d’Anglaterra era l’oportunitat d’Irlanda". És a dir, que calia treure el màxim profit, a benefici propi, dels problemes pels quals podia passar l’estat del qual desitjaven separar-se. En tots els processos d’emancipació nacional els dos darrers segles, les independències han estat possible després d’un procés de lluita armada, culminat amb una victòria militar de les forces secessionistes, o bé aprofitant uns moments de debilitat de la “metròpoli”, de crisi profunda de l’estat dominant. Tenint en compte que la via catalana no és la militar, no sembla el més sensat desaprofitar el context de dificultats per les quals pugui passar Espanya i utilitzar aquesta feblesa com a fortalesa per a la nostra causa. I aquí hi ha qui sembla que li sàpiga greu una crisi institucional profunda a l’estat espanyol i, amb un capteniment incomprensible, no gosen treure’n profit per una mala entesa “responsabilitat” governamental. Quan veuen que l’Estat fa aigües, davant la possibilitat d’un naufragi definitiu, li llencen un salvavides o li envien una llanxa de salvament marítim, no fos cas que Espanya s’enfonsés.
Ja sé que és una obvietat, però convé no oblidar-la: amb la independència de Catalunya hi guanyem nosaltres i hi surt perdent Espanya, des de tots els punts de vista: econòmic, polític, demogràfic, quant a la imatge internacional, etc. És una ingenuïtat, doncs, imaginar que Espanya no farà tot el que calgui per impedir-ho, tal i com ha demostrat al llarg dels segles i fins al dia d’avui. I tot vol dir tot. Tanta com creure que perquè tenim la raó, la nostra és una bella i justa causa democràtica i la nostra revolució plena de somriures, bona gent i samarretes de colors variats, ja ho tenim tot guanyat i l’opinió pública internacional es mobilitzarà en defensa de la nostra noble causa.
Fins que no convertim la nostra opressió nacional (no reconeixement de la nostra existència com a comunitat nacional i negació del nostre dret a determinar-ne el futur) en un problema (econòmic, polític, democràtic), percebut així per Espanya, la UE i la comunitat internacional, no hi haurà una solució. I, més enllà dels problemes interns prou evidents que Espanya ja té i genera per si sola, una estratègia catalana d’accentuació d’Espanya com a problema internacional també hi contribuiria. Clar que, per a això, caldria disposar d’estratègia i, a més, que fos catalana, és a dir, nacional i no d’un partit, un moviment o unes sigles. Un dia, n’estic segur, n’aprendrem. I m’agradaria veure-ho i viure-ho!
D’altres són del parer que cal aprofitar al màxim tota la potencialitat mediàtica i tot el poder icònic que representa un simple gest, protagonitzat per un governant, i que, per tant, és lògic beneficiar-se de l’aparell mediàtic institucional a benefici d’una causa política i treure rèdit del ressò que obtenen gestos i paraules dels dirigents governamentals més destacats. En ocasions, la dimensió més simbòlica del govern pot arribar a pesar més que la pròpiament executiva, amb el perill que no siguin pocs els ciutadans que es qüestionin l’eficàcia de certes mesures sobre la seva quotidianitat, els seus problemes i les seves expectatives de benestar.
En realitat, encara que no sempre es reconegui, gestió i simbolisme van agafats de la mà en la majoria de governs, per més que, sovint, s’intenti dissimular. Si això ja és així en situacions polítiques estabilitzades, més ho és encara en moments de conflicte polític obert com el que vivim entre Catalunya i Espanya. Per això tan erroni és reduir el govern a una simple bona gestió, desaprofitant-ne el potencial simbòlic com si aquí no passés res, com, ben contràriament, oblidar o menysvalorar la primera obligació de tot govern que és governar, a benefici d’un activisme simbòlic que corre el risc d’allunyar les institucions de les necessitats dels ciutadans i convertir el propi executiu en una institució inútil per fer front a la realitat i millorar-la. Les dues dimensions, doncs, estan condemnades a entendre’s.
Això dit, els independentistes irlandesos sempre van considerar que "la dificultat d’Anglaterra era l’oportunitat d’Irlanda". És a dir, que calia treure el màxim profit, a benefici propi, dels problemes pels quals podia passar l’estat del qual desitjaven separar-se. En tots els processos d’emancipació nacional els dos darrers segles, les independències han estat possible després d’un procés de lluita armada, culminat amb una victòria militar de les forces secessionistes, o bé aprofitant uns moments de debilitat de la “metròpoli”, de crisi profunda de l’estat dominant. Tenint en compte que la via catalana no és la militar, no sembla el més sensat desaprofitar el context de dificultats per les quals pugui passar Espanya i utilitzar aquesta feblesa com a fortalesa per a la nostra causa. I aquí hi ha qui sembla que li sàpiga greu una crisi institucional profunda a l’estat espanyol i, amb un capteniment incomprensible, no gosen treure’n profit per una mala entesa “responsabilitat” governamental. Quan veuen que l’Estat fa aigües, davant la possibilitat d’un naufragi definitiu, li llencen un salvavides o li envien una llanxa de salvament marítim, no fos cas que Espanya s’enfonsés.
Ja sé que és una obvietat, però convé no oblidar-la: amb la independència de Catalunya hi guanyem nosaltres i hi surt perdent Espanya, des de tots els punts de vista: econòmic, polític, demogràfic, quant a la imatge internacional, etc. És una ingenuïtat, doncs, imaginar que Espanya no farà tot el que calgui per impedir-ho, tal i com ha demostrat al llarg dels segles i fins al dia d’avui. I tot vol dir tot. Tanta com creure que perquè tenim la raó, la nostra és una bella i justa causa democràtica i la nostra revolució plena de somriures, bona gent i samarretes de colors variats, ja ho tenim tot guanyat i l’opinió pública internacional es mobilitzarà en defensa de la nostra noble causa.
Fins que no convertim la nostra opressió nacional (no reconeixement de la nostra existència com a comunitat nacional i negació del nostre dret a determinar-ne el futur) en un problema (econòmic, polític, democràtic), percebut així per Espanya, la UE i la comunitat internacional, no hi haurà una solució. I, més enllà dels problemes interns prou evidents que Espanya ja té i genera per si sola, una estratègia catalana d’accentuació d’Espanya com a problema internacional també hi contribuiria. Clar que, per a això, caldria disposar d’estratègia i, a més, que fos catalana, és a dir, nacional i no d’un partit, un moviment o unes sigles. Un dia, n’estic segur, n’aprendrem. I m’agradaria veure-ho i viure-ho!