Passat Sant Joan i abans de Sant Pere arrenca el Grec 2025, el festival d'estiu de Barcelona que va néixer fruit de la reivindicació dels actors, i que l'any vinent farà 50 anys. Aquest divendres i dissabte al Teatre Lliure s'hi ha programat Faustus in Africa, un espectacle estrenat ara en fa 30 a Sud-àfrica, amb la Handspring Puppet, una de les companyies de titelles més importants del món, pionera a fer servir titelles en espectacles de teatre convencional. 

Són l'artista William Kentridge, de qui la fundació Sorigué va dur els seus dibuixos a Lleida, i que també vam tenir a La Pedrera i una pel·lícula al Liceu, que amb Adrian Kohler i Basil Jones, van fer l'any 1995, quan Nelson Mandela havia guanyat les primeres eleccions post-apartheid, van versionar el clàssic Faust de Goethe. 

Ells fan anar Faust de safari després de signar un pacte amb el diable, en el que és una metàfora del colonialisme. Ara l'han refet, l'1 de maig el van reestrenar a Ciutat del Cap per aterrar ara a Barcelona, Nàpols, Edimburg i París.

En aquell moment s'iniciava un procés de descolonització, però ara som en un període de neocolonialisme. I els pactes amb el diable segueixen ben vius. 

Els titelles integrats amb els actors basteixen un relat atractiu que ens fa bascular entre passat i present. A ulls d'un adult, els titelles ens fan anar fins a la infantesa, ens fa rellegir el present amb ulls de nen.

Aquests dies d'actualitat política convulsa experimento la mateixa sensació que busca la companyia Hansdpring Pupet i el seu text de ressonància faustiana. 

L'amnistia és constitucional, perquè la distribució de vots entre progressistes i conservadors 6-4 així ho certifica. Si s'hagués capgirat la distribució de magistrats resultaria que això de legislar el que no està expressament prohibit no es podria fer. Depenem de l'atzar de la composició. Com també de la necessitat-virtut aritmètica que ha tingut Pedro Sánchez per poder governar. Si no necessités els diputats de Junts i d'ERC, ves a saber si s'hauria redactat la llei d'amnistia. Si ens escoltem els posicionaments d'anys enrere, res de res.

Aquest dissabte farà 15 anys de la sentència del Constitucional sobre l'Estatut del 2000, que va quedar tant mutilat que va servir com accelerador del procés.

Ara, tot i la constitucionalitat de l'amnistia, seguirem assistint al paper del Suprem que en fa la seva lectura particular de demora i restricció legal, veient malversació allà on els altres no en veuen.

I nosaltres seguirem com si fóssim davant d'un espectacle de titelles, pendents de qui es ven l'ànima al diable.