Dies enrere parlàvem amb Joan Pons, El Petit de Cal Eril, que ha publicat un àlbum formós, de reafirmació de les seves arts, ERIL ERIL ERIL. Ell té quaranta-tres anys, en porta prop de vint fent discos i ja no es vol mossegar la llengua a l’hora d’assenyalar les coses amb les quals no combrega: haver de treure ‘singles’ i fer vídeos cíclicament per decret promocional, seguir els ruïnosos dictats de Spotify o donar per bo un mapa insuficient de sales de concerts perquè els grups puguin presentar la seva feina i aprendre a créixer. Cal tenir cura de l’‘underground’, deia, perquè és d’allà d’on s’alimenta el mainstream, i si s’esfumés, després no hi hauria pedreres on gratar. 

Bé, és cert que els llenguatges musicals sovint s’incuben als marges i d’allà salten al corrent central, però actualment no podem dir el mateix dels artistes i dels cantants. Avui, l’objectiu suprem és ser famós, i la majoria dels qui ho aconsegueixen no venen d’haver transitat gaire, o gens, el carril dels locals d’assaig i les sales de concert. El que ara s’estila és saltar del plató de televisió i/o del fenomen viral al gran escenari sense etapes intermèdies. No soc partidari de demonitzar cap rossinyol de talent show, la vida és complicada i tothom fa el que pot, però no podem tampoc posar-ho tot al mateix nivell ni fer veure que aquest mode de fer és fenomenal i que no té conseqüències en la consistència cultural d’un país.

Però som en un temps en què s’observa una ignorància general paorosa en les franges més joves. Em diuen que ni tan sols els estudiants de periodisme llegeixen diaris (ni de paper ni digitals), que se senten informats passant les estones a TikTok i que la seva aspiració és ser "creadors de continguts", eufemisme que vehicula el pur narcisisme i la barra lliure d’insubstancialitats. Vicent Sanchis deia no fa gaire a la ràdio que els seus alumnes de tercer de comunicació no sabien qui era Jordi Pujol. Em costava creure-ho i un dia li ho vaig preguntar, i em va dir que sí, que era així mateix (no en va fer cap escarafall; ja sap el pa que s’hi dona). Altres professors universitaris m’expliquen històries de terror similars. Ara, tot ha de ser graciós, les entrevistes han d’anar esquitxades per gags infantils, hi ha qui considera La Revuelta un programa substanciós i fins i tot progressista, i el culte a la fama mana. I a la música catalana i en català, els marges són molt estrets i fora del carril central ocupat pels quatre noms de moda es registren temperatures de molts graus sota zero. 

Per això, m’adono que la conversa amb Joan Pons té aires excèntrics. Però de què estem parlant? Artistes que creixin a les sales, un ‘underground’ del qual tenir cura… A veure, tot plegat és molt més greu que això: hi ha una nova generació de catalans que viu a un altre planeta. D'aquí a uns anys regirà el món i no sap res. No havia estat mai tan aparatosa la desproporció entre la sofisticació tecnològica i l’estupidesa amb què s’administra, entre l’oferta de coneixement que tenim a l’abast i aquesta desoladora indigència intel·lectual que ha esdevingut patró de normalitat. 

És clar que tot està relacionat, i tant, i que alguna cosa greu falla en el sistema educatiu, i fins i tot en el nostre marc moral, perquè hi hagi un jovent que creixi així, integralment ignorant, de tot, també de la seva ignorància. Una quinta, o potser més d’una a hores d'ara, que no només és aliena a la noció bàsica de cultura general, sinó que no ha après a valorar, distingir, interpretar allò que passa al seu voltant, a establir jerarquies, a separar allò que té valor de la bagatel·la. En això hauria de consistir també la formació. 

I t’adones que parlant amb Joan Pons estàvem divagant sobre entelèquies, perquè la societat que puja, el país que ve, no té la més remota idea del que diem. Cantar és allò que fas per ser famós i t’has de presentar a un talent, acostar-te a un influencer o fer un vídeo amb una coreografia que ho peti. I, al pas que anem, aviat tindran raó, perquè serà exactament així.