Després del primer pronunciament del Constitucional sobre l’amnistia, els que en saben de tempos i procediments judicials diuen que d’aquí a un any el president Puigdemont i els consellers exiliats ja seran a Catalunya. Haurà costat nou anys desmuntar completament els efectes de la repressió sobre les persones concretes: primer indults, després supressió del delicte de sedició, i finalment amnistia. Amb tot el respecte i empatia pel patiment dels represaliats del procés, però, cal dir que l’efecte realment important de la repressió no marxarà, perquè ja està gravat a foc en la mentalitat col·lectiva: si et portes malament, només pots esperar violència, presó i exili. Des que el món és món, la repressió és un càstig en el present però sobretot una advertència dissuasiva sobre el futur.

Per això, quan l’independentisme hagi celebrat el retorn del darrer exiliat i pugui donar per tancada la carpeta antirepressiva, ja no tindrà amb què tapar el seu buit estratègic absolut. L’experiència ha demostrat errònies totes les premisses del procés: ni es pot fer la independència “de la llei a la llei”, ni els mètodes pacífics dissuadeixen l’estat de fer ús de la violència per defensar la integritat territorial, ni cap estat europeu mourà un dit per defensar allò que no hagis conquerit tu abans, ni l’evidència del caràcter repressiu de l’estat modifica el marc mental espanyol de la meitat de la població de Catalunya, inclosa l’esquerra de les “lluites compartides”.

Són veritats incòmodes que desemboquen en un menú d’opcions ben limitat per a l’independentisme: o bé torna a un cicle mobilitzador/rupturista dur, assumint-ne les conseqüències i amb voluntat real d’arribar fins al final sigui quina sigui la resposta de l’estat, o bé situa la independència com a horitzó teòric (com el PNB) però opta (com Pujol) per una praxi política de construcció nacional a llarg termini amb les eines de l’autogovern (el ja disponible i el que es pugui esgarrapar en els períodes que l’aritmètica al Congrés ho permeti), sense posar en risc persones i institucions. No sembla que hi pugui haver una tercera via practicable entre aquests dos camins. Com a molt, poden ser teoritzats com a consecutius en comptes d’alternatius. És a dir, construcció nacional des de l’autogovern per crear les condicions que permetin que futures generacions es plantegin la via rupturista.

Cap opció serà bona, però, sense lideratges nous als quals la base social independentista estigui disposada a escoltar. Costa d’imaginar que els líders del 2017 puguin liderar un retorn a la via rupturista. Seria tornar a posar-se en risc personalment i de repressió ja n’han tingut prou, ells i les seves famílies. I a més, si ja van frenar una vegada espantats per l’amenaça de violència de l’estat, què fa pensar que no tornarien a actuar de la mateixa manera? Però tampoc són aptes per encapçalar una estratègia clàssica de peix al cove i construcció nacional. Veure Puigdemont o Junqueras presidint una Generalitat perfectament autonòmica i negociant i gestionant competències amb Madrid seria un recordatori massa cruel de l’èxit de la repressió. Paradoxalment, l’amnistia completa acabarà obrint els dos melons que l’independentisme ha defugit des de 2017: estratègia i lideratges.