La política catalana i, per tant, tota la política en general, no tindrà vacances aquest any. Potser algunes persones concretes, però més que mai el sistema i els seus principals responsables no podran dormir, ni relaxar-se. Es tracta d'una situació en excés anòmala per a la ja anòmala vida dels que es dediquen a la governabilitat, ja que és ben cert que es requereix de tant en tant una relativa distància per dur a terme reflexions més profundes sobre l'acció i, per què no dir-ho, també sobre la reacció, tot i que sigui la reacció en algunes persones la norma general de comportament.

El descans és necessari i no valen aquí complexos pel fet que malauradament siguin molts els que avui no poden treballar o tenen feines en extrem precàries, i per tant veuen les vacances com un somni impossible. És cert que per a algunes persones l'addicció a la feina, la vacuïtat de les seves vides, o el fet de dur a terme un treball apassionant i absorbent faci més fàcil pensar les vacances com una maledicció bíblica, però per al comú dels mortals i, per tant, per a la col·lectivitat sencera, té el mateix significat que dormir, significa, pel capbaix, una oportunitat per a la regeneració.

Com que el sistema no pot relaxar-se i això no és Washington, la situació ens durà fins al 27-S amb un més que probable i creixent grau de crispació. Comencen a ser víctimes d'aquest temps de barricades plenes de fatiga, peces del tauler que fins ara han tingut  responsabilitats; l'Estat posa a treballar la Fiscalia revelant, amb mesura tàctica, sospites més o menys fundades sobre els que es decanten per la independència de Catalunya. A això s'afegeix l'extrema dificultat de cosir una llista cremallera entre dos partits i diverses entitats en què a més es doni la paritat obligada per llei. Estranya paradoxa: la llei es compleix per a les quotes, però no per als defensors ortodoxos d'unes eleccions autonòmiques, senyal inexcusable d'una singular  situació.

Sense vacances, tot el quadre es pinta de colors extrems. Però potser sigui necessària aquesta tensió perquè efectivament continuï essent un plebiscit tant sobre la situació com sobre el futur. Un algoritme en el fons tan real com tots els que ens serveixen per construir l'acció humana.