És un error pensar que ens relacionem amb la música de la mateixa manera que amb el cinema o amb la literatura, on pots gaudir de registres molt diferents ("thriller", melodrama o aquell subgènere sublim anomenat "survival horror") sense que per això trontolli la teva configuració personal ni t’acusin de ser un capsigrany i un frívol sense el gust definit. Amb la música, les regles solen ser unes altres: t’agrada el punk, la música llatina tropical o el rock català perquè hi has associat la teva identitat, que és una qualitat que va amb tu a tot arreu i de la qual no et pots desprendre. Ni vols fer-ho.

Reconec que temps enrere fantasiejava amb la idea d’un gaudi musical transversal, que sobrevolés les etiquetes genèriques, segons la qual un pogués treure profit tant de Black Sabbath com de Pet Shop Boys o de Remigi Palmero, cada artista amb les seves propietats i funcions, de la mateixa manera que pot paladejar sense conflicte una comèdia de Billy Wilder i la tenebrosa ‘El setè segell’, d’Ingmar Bergman. Error. La música no funciona així, més enllà de quatre crítics i d’una part reduïda dels aficionats.

Per això ens costa a vegades fidelitzar la clientela de les pàgines musicals dels diaris en aquesta era digital: perquè treballem en un paisatge vidriós, on els lectors als quals atrapis amb una entrevista amb The Divine Comedy no es molestaran a clicar si el següent article és sobre Iron Maiden, que al seu torn haurà atret uns "metalheads" que passaran de llarg quan topin amb un reportatge sobre el trap, o Luz Casal, o Mikis Theodorakis. Em fa l’efecte que això no passa tant en altres parcel·les culturals. La identitat, sí.

És cert que hi ha indicis que això pot estar canviant: el jovent creua dades d’una manera més natural, conseqüència dels hàbits moderns. Però les franges adultes solen respondre a uns motlles referencials possiblement cultivats des de l’adolescència: “jo soc d’aquests, ells són els autèntics, ells em representen”. Ens trobem potser amb una paradoxa: avui en dia, el comportament més gremial en matèria de gust musical el practica gent feta i dreta (convençuda que la millor era de la música universal va coincidir exactament amb la seva joventut), mentre que l’univers sub-21, en altres temps més receptiu al crit de la tribu, apunta formes més obertes i alliberades de prejudicis.

Voldria, però, fer constar la meva comprensió i simpatia cap als meus coetanis secularment identificats amb un determinat "star system" del rock, que es prenen com a traïcions les dissidències en matèria d’estètica musical. Tinc un amic del qual gairebé només tinc notícia via whatsapp cada cop que traspassa una entranyable patum, sigui Leslie West, Meat Loaf o Paddy Moloney, generalment deixant anar aquella rúbrica (empíricament tan poc fonamentada) de “sempre se’n van els millors”.

I sí, jo vinc d’aquí, naturalment, i afirmo que pretendre passar per algú que no té prejudicis (cap a les noves tendències, per exemple) és il·lusori i pot revelar un notable ‘postureig’. És clar que tots en tenim, de prejudicis, en la música i en tots els camps, perquè tenim passat i un substrat cultural. Ara bé, és cert que la posició de periodista o crític musical t’empeny, t’obliga fins i tot, a parar l’orella i a mirar de treure’n l’entrellat, i en concret, a entendre per què una proposta agrada a molta gent, al marge de quin sigui el teu gust. I millor com més desconcertant sigui, i més antagònica a la teva tradició personal, que, al cap i a la fi, al lector li importa més aviat poc.

Tot això ens porta al disc de Rosalía, "Motomami", que fa anar ingredients sonors i lírics molt distanciats de l’imaginari del segle XX en què vaig créixer. Precisament això el fa fascinant als meus ulls, perquè no em pot interessar i emocionar més que la música popular es regeneri amb artefactes que em descol·loquin, després de molts anys pressentint aquell murmuri tristoi de la “fi de la història”. El vaig haver d’escoltar tres vegades per començar a trobar-li totes les gràcies. Que són tantes com a "El mal querer", però diferents.

I trobo que sentir-te agredit per "Motomami", i per la seva hiper-presència als mitjans, és la prova definitiva de l’èxit de Rosalía, que ha aconseguit allò que volia: un tall nítid, despietat, cruel, amb la generació dels adults, ni més ni menys com el rock and roll va practicar fa seixanta anys.