En la complexa situació actual reivindico el "sentit d'estat". De nou, immersos en una crisi sanitària, econòmica i social, Catalunya i Espanya hauran de pronunciar-se, per acció i omissió, entorn la probable inhabilitació del President de Catalunya, Quim Torra, per haver obeït a una majoria parlamentària i social a favor de la llibertat dels exiliats i presos, interpretat per la justícia espanyola com a desobediència per una pancarta a Palau de la Generalitat.

Com interpretem el "sentit d'estat"? L'estat és una unitat política sota un sistema de govern. Recuperem Plató en els seus diàlegs en la República on l'estat just és l'instrument per crear bé comú. Indicava Plató que la tècnica de governar ha de ser practicada en benefici de les persones governades. Tornem a l'autoritat dels "estats" de Maquiavel: "Els estats sobirans han de tenir autoritat sobre els homes". El poder polític que es guanya l'autoritat.

El "sentit d'estat" s'ha d'associar a bon govern, instruments d'integritat pública, capacitat de decidir la governança (en forma de república o monarquia) i inequívoca defensa de les institucions sorgides de la sobirania democràtica que representen els vots. 

A Catalunya, des del 2015, hi ha una majoria parlamentària nítidament independentista (objectivable en els programes electorals), amb alta participació electoral. El 75% en les eleccions del 2015 i del 79% del 2019 (habitualment sempre entorn del 60% des de les eleccions del 1980). Però realment a Catalunya i a Espanya s'actua amb "sentit d'estat"? La meva opinió és que molt insuficientment.

L'any 2015 malgrat una majoria parlamentària independentista, sumant JuntsxSí i la CUP, no va ser possible votar al candidat Artur Mas. La CUP va vetar. Carles Puigdemont és investit president de la Generalitat. La legislatura va venir marcada per la preparació d'un referèndum per decidir sí, Catalunya havia d'esdevenir un estat independent d'Espanya. El mandat era clar en els programes electorals i hi havia una majoria parlamentària. Cap programa electoral ni llista va ser impugnada. A Espanya, govern i Congrés, absents de proposta política davant d'un mandat democràtic.

Arriba el dia 1 d'octubre i més de dos milions de catalans voten en referèndum malgrat la repressió policial. Comença un calvari polític i judicial. El President Puigdemont intenta a través de diversos mediadors, malgrat els fets d'1 d'octubre, acordar un marc de taula polític i convocar eleccions. El president Mariano Rajoy i el PSOE (primer partit i alternança) no donen garanties i una part del propi independentisme no acompanya al President Puigdemont.

Entre el 10 d'octubre i el 27 d'octubre, dia de l'aprovació parlamentària de la Declaració d'Independència de Catalunya, el president Puigdemont torna a intentar acordar amb els poders d'Espanya, polítics i econòmics. El 27 d'octubre s'aplica l'article 155 de la Constitució del 1978 destituint al president de la Generalitat i al Govern, amb una intervenció de les institucions fins a la convocatòria de les eleccions el 21 de desembre del mateix 2017, feta per l'estat espanyol.

La Constitució del 1978 contra ella mateixa. El pacte de la transició negant la nova transició. Exili i presó (President i govern, líders de les entitats sobiranistes, presidenta del Parlament activistes), davant d'una ciutadania catalana posicionada amb sentit d'estat, davant de l'abolició de l'autogovern de Catalunya, defensant les institucions. Molta dificultat dels partits independentistes de pactar unitat d'acció. Paradoxalment a Catalunya tenen més sentit d'estat la ciutadania que els partits polítics.

Carles Puigdemont guanya les eleccions del 21 de desembre del 2017 en llista separada per la negativa d'ERC de continuar amb JuntsxSí. Però, de nou, majoria parlamentària independentista entre JuntsxCat, ERC i la CUP.

El Parlament de Catalunya no obté la majoria per investir el president legítim a l'exili i guanyador de les eleccions. La repressió té afecta. ERC, Comuns, PSC junt amb PP i Ciutadans no consideren la investidura telemàtica. Ironies de la història fan que la pandèmia de la Covid hagi donat legalitat a aquesta fórmula telemàtica.

A Catalunya ha faltat sentit d'estat per part de la política, influint en la ciutadania, per defensar i reconèixer el president i govern legítim a l'exili i a la presó.

Investidura fallida de Jordi Turull. El president Torra és, finalment, proclamat per la majoria parlamentària catalana. Malgrat tot el succeït s'intenta de nou el diàleg polític amb Espanya. El mes de juny del 2018 JuntsXCat i ERC avalen una moció de censura al president Rajoy per investir a Pedro Sánchez.

Absència de mirada estadista a l'estat. Espanya està clarament en una transició i no hi ha lideratge per interpretar i fer propostes. Transició davant la voluntat majoritària de Catalunya de poder decidir si vol ser un estat independent d'Espanya i davant de la crisi explícita de la monarquia. Catalunya vol decidir si esdevenir un estat independent en forma de república i Espanya no sap ni formular el mateix.

Quin serà capaç de liderar la transició sense retorn d'Espanya? Tres grans reptes. Monarquia o República espanyola. Espanya de les autonomies o una Confederació d'Estats: Espanya, País Basc i Catalunya, previ acord d'un referèndum per l'autodeterminació per Catalunya. Model de desenvolupament econòmic i social sostenible i cohesionador.

Cal admetre que hi ha d'haver confrontació de projectes com hi va haver entre Suárez, Felipe González, Carrillo, Fraga, Tarradellas... en la transició de la dictadura a la democràcia a finals dels setanta. És més fàcil defensar a Martin Villa, jutjat per la dictadura, per part dels grans partits d'Estat que defensar l'actual transició política?

El "sentit d'estat" hauria de comportar a curt termini: bon govern a Espanya i Catalunya per gestionar la crisi sanitària, econòmica i social, aprovació de pressupostos al Congrés i Parlament, amnistia d'exiliats i presos, polititzar i desjudicialitzar el conflicte Catalunya i Espanya. El que resta del 2020 i tot el 2021 necessitaríem garanties d'estabilitat política per liderar els reptes.

Què ens espera si no hi ha visió estadista? Inhabilitació del president Torra aviat, i, de nou, si no hi ha candidat amb majoria a Catalunya noves eleccions autonòmiques, dividits en les estratègies independentistes i immersos en la crisi global i local per la pandèmia de la Covid-19.

La falta de "sentit d'estat" a Catalunya i a Espanya ens allunya de solucions estructurals. I en canvi el camí moral ens diu que cal interpretar el passat, llegir el present amb realisme i projectar futur.

La justícia europea indica el camí. La darrera sentència del tribunal belga contra l'euroordre del conseller Puig indica que el Tribunal Suprem no és competent pels fets jutjats. No oblidem que el president Puigdemont, eurodiputat des del 2019, té lliure circulació, llibertat menys a Espanya i tenim presos polítics amb més de tres anys de reclusió.

La complexitat i conseqüències de la Covid no poden fer-se servir d'escut o excusa. El "Sentit d'Estat" exclou l'equidistància. Qui defensarà el President de Catalunya?