Dissabte a les vuit del matí, em llevo, seriós i trist. No és per a mi un dissabte normal, haig de fer una visita molt esperada: recórrer més de 70 quilòmetres per visitar Oriol Junqueras a Lledoners, per visitar, simplement, un bon amic.

Viatjo en cotxe, sol, més d’una hora totalment callat, sense música, no encenc ni la ràdio. El meu cap dona voltes sobre què hauria de parlar, com el veuré, què haig de dir-li. Em vénen molts records compartits de molts actes amb l’Oriol. I una, i fins a cent vegades, es repeteix en el meu subconscient i en la meva retina la imatge d’aquella abraçada del 2 d'octubre de l’any passat. Ens la vam fer al pati dels Tarongers quan ell estava a punt d’entrar a la reunió d'aquell consell de govern extraordinari. Molts treballadors de Palau vam ser allà per donar-los suport després de l'1 d’Octubre. També em ve al cap constantment una altra imatge, la que tantes i tantes vegades hem vist a les televisions estatals: la seva arribada a l’Audiència Nacional aquell 2 de novembre, que seria la seva última imatge en llibertat.

Doncs bé, arribo a Lledoners i, primer de tot, em trobo diversos pagesos poc abans de l’entrada de la presó. Em saluden com si sabessin on vaig sense realment saber-ho. I estan allà per transmetre de forma anònima el seu suport, i alhora, com per fer-me saber des del seu subconscient, com si fos per telepatia, que quan el vegi li faci arribar tot el seu escalf.

Arribo a les afores de la presó, aparco. I començo a adonar-me de la crua realitat. Em reuneixo amb altres dos amics, tots tres hem quedat allà per fer la visita conjuntament.

Passem el primer control. Tot fora, només ens deixen la vestimenta, la jaqueta i el DNI, i una clau de la taquilla on hem de deixar tot el que portem a sobre. La sensació és la d'estar despullat mentalment. Ens acreditem, i ja està tot a punt perquè a dos quarts d’una, amb tot el grup de familiars que van a visitar els seus presos, ens portin cap a la zona de comunicacions, cap a la zona dels locutoris.

I amb total puntualitat, una mica abans, som cridats. Passem el segon control de seguretat, i a través d’un passadís totalment blanc, com aquells passadissos que surten a les pel·lícules de ciència-ficció de naus espacials, anem fins al pati, i del pati accedim a la zona de locutoris. Cabines de vidre. 

El temps es para per un instant. A l'altra  banda d’aquell espai totalment neutre  hi és l’Oriol esperant-nos, amb una mirada càlida, un somriure profund, dret per indicar-nos amb un gest dels seus braços, com un bon mestre i líder, el camí  per arribar al locutori que ens han designat.

Des d'aquell moment, tot canvia. Entrem al locutori, ja no importa ni em fixo en el vidre, ni en les cadires, ni en la resta de persones que hi ha a les altres cabines. Sols importa el que l’Oriol ens transmet, el que parlem i diem. Algú dels tres s'emociona i ràpidament l’Oriol ens diu que a somriure, que no passa res del que no havia de passar i del que ja esperaven. Però que estem aquí perquè volem el millor per al nostre país, però sobretot, perquè volem el millor per a les persones, per a les nostres famílies.

I xerrem i xerrem com si fóssim en una barra de qualsevol bar, quatre amics en un dissabte normal prenent una cervesa i explicant-nos les nostres batalles quotidianes, buscant consells d'aquell bon amic que fa de mestre, que és més savi que la resta i que sempre té una resposta per allò que s'ha de dir. Què gran, què humà, què honest i, sobretot, quanta dignitat. 

I el bon savi i amic ens diu allò que sempre diu, però que cal recordar una i mil vegades: parleu, parleu molt; dialogueu, dialogueu molt. Trepitgeu barris, molts barris. Trepitgeu les vostres viles i ciutats. Trepitgeu el país i parleu i parleu. Parleu amb tothom, fins i tot, amb aquells que poden estar a anys llum de nosaltres. I estimeu-vos molt, i a tothom. Parleu, trepitgeu terra, barris i ciutats, escolteu, dialogueu i sumeu. I feu-ho amb la cara ben alta, sempre endavant, des del respecte a tothom, i amb un gran somriure, sempre amb un gran somriure. Sumem i sumem, com ho sabem fer, des del diàleg, des del parlar i des del respecte a la diversitat i a tothom.

De cop sona un timbre. S'ha acabat aquell temps inimaginable. Ens acomiadem amb una tocada de mà, amb una abraçada de cor i un petó, com si aquell vidre no hi fos, perquè els nostres sentiments i relacions s'han oblidat per un moment que és allí present.

Dos quarts de dues del migdia: surto de la presó de Lledoners. Serè, tranquil, amb molta més fermesa. Emocionat, sí, però somrient i feliç. Agafo el cotxe, i ara sí, poso la música, la meva música, i penso en tot el que l'Oriol m'ha dit i el que hem de fer: parlar, parlar i parlar; estimar, estimar i estimar; i sumar, sumar i sumar. I arribo feliç d'haver parlat amb un home savi, i amb un home líder. Quant de seny, de serenor i de fermesa darrere d'aquelles mur i d'aquell vidre, amb el cor de sang valenta i honesta d’una gran persona i amic.