Que Artur Mas comparteixi foto amb Joan Herrera, o encara més, David Fernàndez amb Ramon Espadaler –conseller d’Interior, no ho oblidem- no és una cosa que es pugui passar per alt. Tinguin o no la convicció interna que hi haurà votació el 9 de novembre, el fet és que el pas endavant dels partits “consultistes” té una rellevància superior a la que mai va tenir el Pla Ibarretxe. Precisament perquè ningú pot considerar-lo un Pla Mas.

La doble pregunta, malgrat els recels que desperta en els defensors de la virtut de la simplicitat, és una solució que fa sentir còmodes els independentistes "per descarte", o sigui, aquells que no tenen l’independentisme en el seu ideari però que ho veuen com l’única solució davant de la paret rocosa de les institucions espanyoles. I també els federalistes, per descomptat. Té, doncs, el to inclusiu suficient per no ser desqualificada com una aposta maximalista i prou.

Per tant, no sembla raonable que la tirallonga de respostes negatives i intransigents de primera hora a Madrid es mantingui eternament. Estaria bé que aquesta posició fos només una manera de marcar territori davant d’una negociació inevitable. Com si els dirigents espanyols creguessin que l’anunci de data i pregunta és també una aposta d’entrada per començar una negociació.

Falta veure també si el PSC, després de la primera reacció irritada, accepta que els termes de la pregunta s’adapten a la seva posició en el debat, i aconsegueix acomodar la seva visió del diàleg a la línia majoritària. No sé si per a aquesta aventura el socialisme té un líder prou fort internament i externament, però l’anunci de dijous ha fet bascular el centre cap a una banda, i ara és molt difícil quedar-se fora de l’acord i assegurar que es vol una consulta pactada.

Utilitzant un símil poc original, els dirigents “del 9 de novembre” han fet la primera tirada d’una partida, i ara tothom hauria de jugar. Hi ha massa gent mirant-se el joc amb interès com per negar-se a seure i agafar les cartes.