Voldria proposar-li un exercici al lector, sigui quina sigui la seva preferència política. Li proposo que intenti imaginar-se si el cicle polític 2012-2017 –aquell in crescendo que va conduir a les mobilitzacions independentistes més importants de la història i finalment a l’intent de ruptura de l’1 d’octubre– hauria estat possible sense els quaranta anys anteriors de construcció nacional "autonomista".

És a dir, sense el restabliment d’una Generalitat inicialment anèmica, sense el modest Estatut de 1979, sense quaranta anys d’escola catalana, sense 35 anys de mitjans públics i privats en català, sense el desplegament del cos de mossos d’esquadra, sense teatre, llibres i música en català, sense el dens teixit associatiu del país i les seves lluites sectorials, sense partits polítics nacionals, sense l’edifici competencial de la Generalitat bastit a base de lentes i frustrants negociacions amb l’estat, sense centenars d’alcaldes catalanistes tenint cura de les coses petites, sense l’intent –més autonomista impossible– de reformar l’Estatut al 2006...

Durant quaranta anys, el país es va muscular sense més objectiu que continuar existint. Gairebé ningú parlava d’independència, només d’autogovern i de donar continuïtat històrica a la nació. Sense aquests quaranta anys de construcció lenta –ho pregunto al lector–, al 2012 hauríem estat en condicions ni tan sols d’imaginar Catalunya com a estat independent?

En temps de desconcert i desorientació, va bé tornar-se a fer preguntes bàsiques. Ajuden a orientar-se. És obvi que l’independentisme ara mateix no és capaç de donar una resposta ni creïble ni consensuada a la pregunta "com es fa la independència" o "quan serà la independència". Encara està estabornit per la derrota de 2017, i a més la pregunta sempre ha estat molt difícil de respondre perquè és un objectiu extremadament complex. Ara bé, una cosa és no saber respondre-la, i una altra de ben diferent és caure en la paràlisi política. Els últims quaranta anys –els hem repassat en el paràgraf anterior– ens donen pistes clares, potser no de com "es fa" la independència, però sí almenys de com se’n creen les condicions. I aquesta pregunta sí que té resposta: essent cada dia més nació.

El president Aragonès –que dilluns fa una conferència al MNAC on se suposa que ens ha de dir coses importants– no hauria de sentir cap pressió per culminar la independència aquesta legislatura, bàsicament perquè va tenir la prudència de no anar a les eleccions prometent-ho. Precisament el fet d’haver estat el candidat independentista més votat malgrat no comprometre’s a la ruptura amb data fixa l’hauria d’empoderar per liderar desacomplexadament una fase de construcció nacional no necessàriament rupturista, a l’espera de temps més propicis.

En aquest sentit, un servidor, al president de la Generalitat li perdonarà que no faci la independència abans de quatre anys, però en canvi no li perdonarà que no faci coses que sí que són a les seves mans per a ser més nació. No li perdonaré que no li doni completament la volta a la CCMA per reconquerir per els públics perduts, que no compleixi la promesa de doblar el pressupost del departament de Cultura, que no impulsi polítiques lingüístiques ambicioses dins de les competències de la Generalitat (hi ha molt de marge), que no redueixi dràsticament la dependència energètica de Catalunya respecte d’Espanya, que no impulsi encara més les exportacions per ser encara menys dependents del mercat espanyol, que no doni suport a l’emergència de grups privats de comunicació en català, que no avanci també en la sobirania alimentària del país, que no faci polítiques inclusives per incorporar la nova immigració a la catalanitat, o que no aprofiti qualsevol oportunitat per enfortir l’autogovern.

En definitiva, li perdonaré que aquesta legislatura no faci la independència, però no que no ens hi acosti per l’única via que fins ara s’ha mostrat efectiva: la construcció nacional.