En qualsevol confrontació, joc o aposta, qui és neutral desapareix. No jugues, no existeixes. Sembla, doncs, que el PSC vol hivernar fins que els partits del Parlament acabin de definir la consulta. Quan desperti, cap a la “primavera” –dit tota la intenció- potser ja no li quedaran més que aquells votants minerals que té captius des del primer dia i que no són capaços d’adreçar-li una mirada crítica. Amb aquest capital polític, avui, no es va enlloc. Ho dic per si no se n’han adonat, tot i que sóc capaç d’endevinar la ràbia i la desesperança de molts militants i votants.

El problema del PSC no és únicament el PSOE, perquè té molt de PSOE dins de les pròpies files, però també és aquest PSOE que, unànime, s’ha declarat contrari al dret a decidir dels catalans. Pobra esquerra, que havia estat qui tirava endavant els drets que comporten llibertat, justícia i equitat! Quan es tracta d’Espanya, que s’apartin els ideals. En efecte, va ser proclamar Navarro, amb aquella veueta, que s’abstindrà pel que fa a la consulta –com si fos un tema menor!- i saltar el PSOE a deixar-lo com un drap brut. No pas per l’abstenció, sinó perquè no s’hi ha oposat! Des de Felipe a Zapatero, curiosament ressuscitat, i passant per l’Elena Valenciano, tots han dit que el tal dret no existeix per als catalans, que vol dir que allò que no existeix són els catalans.

Hi ha una anècdota preciosa que explica l’amic Jordi Mercader. Quan l’Estatut, se’n va Pasqual Maragall a parlamentar amb els barons del PSOE. La delegació l’espera a l’hotel i, hores enllà, torna el president fet un nyap. Com ha anat, li pregunten. Fatal, respon: la meitat no ens entén i l’altra meitat no ens estima. Doncs això, Pere Navarro. O PSOE, o Catalunya. Les dues coses no pot ser. Ah! Un altre dia parlarem de Joan Herrera & co, que declamen un discurs inamovible com si la realitat no existís. O com si no fos un risc separar la independència del projecte de benestar i desenvolupament, que és el que ells fan cada dia com si res.