La campanya va fer fortuna, prou perquè se’n continuï parlant. Han passat gairebé quaranta anys des que la Generalitat pujolista va començar a fer córrer el “Som 6 milions”. El món ha canviat, i el país també. Un canvi profund, tant que aviat farà vint anys que vam deixar de ser sis milions per ser-ne set. Tant que des de 2024 hi ha més de vuit milions de persones vivint a Catalunya. Tant que la població continua creixent i alguns escenaris preveuen que aquell país de sis milions acabi tocant els deu milions. Un canvi radical en dues generacions.

Si el “Som 6 milions” es va convertir en un lema de país és perquè ens retratava. No explicava el que érem, més aviat tot el contrari. Explicava el que no érem, però també el que volíem ser. Allò que pensàvem que seríem capaços de ser. Quan el catalanisme va convertir en dogma la idea que els catalans, amb origen diversos marcats per les onades migratòries del segle XX, érem un sol poble, estava reconeixent que no ho érem. Encara no. Som un sol poble volia dir no ho som, però ho volem ser.

En llenguatge postmodern es diria que el “Som 6 milions” era una campanya performativa. Una frase que no buscava explicar la realitat sinó canviar-la. La campanya plantejava una idea i una ambició. Dèiem “Som 6 milions” com qui diu “us declaro marit i muller”, amb la mateixa càrrega d’esperança transformadora. No s’obligava ningú a ser català, però la porta per ser-ho i sentir-se’n estava oberta de bat a bat,

Semblava possible, ho semblava perquè ho era. La catalanitat havia quedat reduïda a poc més de la meitat de la població, però tenia prestigi i sumar-s’hi era una aspiració. Les classes mitjanes eren monolíticament catalanes i l’ascens social s’identificava amb la llengua i la cultura del país. Hi havia projecte: la idea que l’escola, l’associacionisme i la feina anirien refent l’estatus dominant de la cultura autòctona al conjunt del país. El catalanisme se’n sentia capaç i el pas del temps li anava donant la raó.

I va funcionar. De forma lenta, però progressiva, vint anys d’aturada de la immigració des de finals dels setanta van permetre anar soldant la nova Catalunya. La llengua i el sentiment de pertinença guanyaven espais. Centenars de milers de persones parlaven en castellà amb els pares mentre criaven els fills en català. Si aquella inèrcia hagués continuat fins avui el país faria una altra cara, però no va ser així. Cap al tombant de segle va començar una nova onada migratòria, aquest cop d’arreu del món, i vam tornar a la casella de sortida. Els equilibris es van trencar i aquell model d’integració va quedar saturat. I fins avui.

No som 6 milions, així es diu l’assaig crític amb les darreres dècades del model català d’immigració que ha publicat fa poc Josep Sala i Culell. Un llibre necessari perquè trenca tòpics i contribueix a un debat madur sobre el fet migratori. Sobre les seves conseqüències econòmiques, culturals i polítiques. Sobre els interessos que l’alimenten i sobre l’absència de debat democràtic que ha acompanyat els canvis de les últimes dècades.

El país ha mutat i les fórmules dels anys noranta han deixat de funcionar. Per trobar-ne de noves, que vindran, el primer que cal és prendre consciència que el joc ha canviat i les velles regles no ens serveixen. Hem trigat massa a reaccionar i parlar-ne és el primer pas, dir-nos la veritat i no amagar el cap sota l’ala amb models d’èxit caducs. Canviar el discurs ingenu de les portes obertes sense abandonar l’objectiu de la integració dels que ja són aquí. Perdre la innocència sense caure en l’amargor. No som 8 milions, acceptem-ho, però no podem renunciar a ser-los.