La identificació amb la catalanitat i la seva expressió consegüent, a Catalunya, han canviat profundament. Durant el franquisme, en bona part, la catalanitat podia viure's com una afirmació col·lectiva davant una adversitat compartida; en l'aiguabarreig humà actual, la identitat és sovint més reflexiva i personal. Això no vol dir necessàriament que hàgim passat del Quixot a Hamlet ni que Hamlet sigui simplement superior al Quixot. El primer, malgrat la seva follia, conserva una extraordinària capacitat de compromís i d'acció; el segon pensa, dubta i introdueix una complexitat que al Quixot li manca, però corre el risc de quedar immobilitzat pel seu mateix pensament. Potser el problema actual és precisament aquest: com pensar sense deixar de fer.
No n'hi ha prou de proclamar aquesta idea: cal provar de pensar-la fins a les seves conseqüències. És el que intentaré fer.
Els darrers deu anys, coincidint amb l'arribada a Catalunya d'un milió de persones estrangeres, els he passat entrant i sortint del psiquiàtric, sense poder relacionar-me gaire socialment. Ho dic no per demanar comprensió, sinó perquè és pertinent per al que ve després: qui torna d'una absència llarga no es pot refiar del tot del país que recorda, i jo hi torno després de deu anys. Ara que m'he estabilitzat, m'he trobat un país que no és exactament el que jo coneixia. De ser força homogeni ha passat a una gran heterogeneïtat —tot i que no puc descartar que una part d'aquella homogeneïtat recordada fos, ja aleshores, més aparent que real. De fet, hi ha d'haver catalanoparlants que abans del canvi sociolingüístic que viu Catalunya parlessin preferentment en català i ara ho facin, sentint-s'hi o no incòmodes, preferentment en castellà. Si no, no s'entén que el castellà funcioni tan bé avui com a lingua franca.
La pregunta és: hi hem d'incidir? La resposta ràpida és que la llei, si es fa complir, ja hi incideix. Hi ha adversaris de la catalanitat, tant entre els oriünds de Catalunya com entre els immigrats. Això, però, no assenyala cap problema nou. En les qüestions més sensibles, el consens parlamentari pot oferir una estabilitat que la simple majoria no sempre garanteix —no perquè el consens sigui just per definició, sinó perquè obliga a incorporar més voluntats i, per això mateix, pot resistir millor el pas del temps. I la sòbria estabilitat és sovint, en política, més valuosa que la persecució immediata d'una justícia que, ideal o moderada, no disposi de prou suport social. I allí on no arriba la llei, en el dia a dia dels barris i de les cases, caldrà alguna cosa menys precisa però igualment necessària: el sentit comú.
Més que una societat que confiï sobretot en la vigilància i la coerció, hauríem de desitjar una societat capaç de reconèixer fins a quin punt les persones i els pobles reaccionem sovint des de ferides que no acabem d'entendre. Tots, fins a un cert punt, arrosseguem alguna forma de trauma. Ho dic en un sentit literari, no pas clínic, encara que de vegades la política també produeix ferides que no són metàfores. El desinflament de l'independentisme després del 2017, per exemple, no ha estat per a tothom una simple rectificació d'expectatives: molta gent l'ha viscut amb una intensitat que ajuda a entendre per què encara desperta passions tan difícils de governar.
Tot el meu entorn familiar és català i vaig anar a una de les primeres escoles catalanes. Estic acostumat a viure en català i soc cristià. Ara, la meva ciutat, com tantes altres, ha passat a ser multilingüe, amb el català i sobretot el castellà com a principals llengües de relació en l'àmbit públic. També ha passat a ser clarament pluriconfessional. Això no determina per si sol què hagi de ser Catalunya. El que ho determinarà, en bona part, serà la feina que siguem capaços de fer i la qualitat cívica de la convivència.
En una societat com aquesta, la identificació amb Catalunya ja no pot dependre només d'una herència compartida. Moltes persones han de trobar, d'alguna manera, la seva pròpia manera de ser catalanes, perquè les biografies, les llengües familiars i els orígens ja no són necessàriament els mateixos. Però això no elimina la necessitat d'una comunitat; al contrari, obliga a demanar-se sobre quines bases comunes la podem continuar construint.
Viure en el mateix lloc ens dona una oportunitat que no és negligible: compartir institucions, espais, interessos i problemes. Però la proximitat, per si sola, no converteix una població en una comunitat. Si volem continuar essent un sol poble, haurem de construir una comunitat travada, amb unes regles compartides, una llengua que pugui ser plenament normal en el seu propi país i una disposició mínima a tractar els altres com a conciutadans. En aquestes coses, sí, que hi pot incidir la Llei.
Et respectaran si respectes i, si malgrat tot no et respecten, tu continua respectant. És la síntesi d'un dels ensenyaments més importants de Jesús de Natzaret. Confuci hi introdueix una precisió que em sembla necessària: no paguis el mal amb el bé; paga el mal amb rectitud. És a dir, no siguis ingenu, però tampoc venjatiu.
El motiu és menys misteriós del que sembla, encara que val la pena de desplegar-lo. Qui fa mal sol necessitar justificar-se, i la justificació més a mà és sentir-se agredit: així, la injúria original engendra una segona injúria, suposadament defensiva, que l'altra part tornarà a viure com una agressió. La cadena no s'atura tota sola; l'atura qui decideix no continuar-la o qui aconsegueix impedir-la. I, mentre dura, el cost no el paga només qui hi participa: el paga tothom qui viu al mateix carrer, perquè la confiança que fa possible la vida quotidiana —saludar el veí, confiar-li la clau, deixar que els fills juguin junts— es construeix lentament i es pot trencar amb facilitat.
Però aquesta cadena també pot tenir un límit intern. Qui fa mal intencionadament no sempre en queda indemne. Pot intentar justificar-se, acostumar-se al dany o convertir-lo en una forma de coherència amb el que ja ha fet; però, en algun moment, pot trobar-se davant les conseqüències de la seva pròpia lògica i descobrir que ja no sap justificar-les. Cada vegada que danya pot, en aquest sentit, quedar també danyat per allò que fa. No és una llei psicològica ni una garantia moral: hi ha qui persevera en el mal sense aparent penediment. Però fins i tot en ambients molt hostils, l'acumulació de les conseqüències del dany pot arribar a produir un moment de reflexió en què algú decideixi, simplement, que ja n'hi ha prou.
La por, l'esgotament, la separació o la força d'una institució també poden interrompre aquesta cadena. Però només una disposició virtuosa pot fer-ho sense limitar-se a suspendre el conflicte des de fora i sense reproduir la mateixa lògica que l'ha generat. Aquesta disposició pot adoptar tant la forma de l'acció com la de la contenció. No vol dir deixar-se maltractar ni convertir la bondat en una forma d'impotència: vol dir no deixar que les passions dels altres determinin les nostres. No tothom hi excel·lirà, però n'hi ha prou que una part de la societat conservi aquesta capacitat perquè la convivència no quedi enterament en mans dels qui viuen del conflicte.
Però una convivència virtuosa no substitueix les condicions polítiques i materials que la fan possible. La bona voluntat pot evitar que un conflicte degeneri; no pot resoldre per si sola els problemes institucionals que l'alimenten. Per això, pensar com volem conviure exigeix també pensar amb quines eines polítiques i materials podem fer-ho.
Davant la pregunta de quin país m'estimo més, si el que jo coneixia o el que ara m'he trobat, responc que el que m'estimo són les persones. Estimar les persones, però, no obliga a desentendre's de les formes polítiques dins les quals viuen. També aquestes formes condicionen allò que les persones poden fer, conservar i arribar a ser. Els països, tanmateix, tampoc no són realitats immòbils. A Occident, almenys, les sobiranies nacionals conviuen cada vegada més amb estructures polítiques, econòmiques i militars més àmplies. El poder es concentra i es reparteix simultàniament en diversos nivells. Això no fa desaparèixer els països, però sí, que transforma el que poden arribar a ser.
Potser Catalunya també hauria de pensar-se d'aquesta manera: no tan solament demanant-se què conserva del que va ser, sinó que necessita per continuar essent ella mateixa en un món on quasi res resta intacte. No crec que la resposta sigui ni l'enyorança d'una homogeneïtat impossible ni la renúncia a tota forma de continuïtat. Però aquesta continuïtat no es defensa només amb símbols: es defensa amb eines. I, a Catalunya, en tenim dues de pendents des de fa massa temps.
L'Estat espanyol té pendents dues qüestions fonamentals: la normalització lingüística efectiva i un sistema de finançament equivalent a un concert econòmic. La primera no depèn només de Madrid, però hi ha àmbits en què sense una intervenció decidida de l'Estat serà difícil d'avançar, com ara la justícia, alguns altres sectors de l'administració de l'Estat i l'espai audiovisual i digital. La resta correspon també, naturalment, a les institucions catalanes i a la societat mateix. No són reivindicacions circumstancials: han sobreviscut a canvis polítics, socials i generacionals perquè responen a dues necessitats persistents: poder viure amb normalitat en català i disposar d'unes condicions materials més justes per decidir i sostenir el propi projecte col·lectiu.
El catalanisme que proposo -que no exclou l'independentisme, però en posa a prova els fonaments- no hauria de tornar a ser simplement quixotesc, però tampoc no pot permetre's de quedar hamletianament immobilitzat. Necessita pensar amb tota la complexitat que les circumstàncies exigeixen i, després, decidir. Potser aquesta és la síntesi que ens convé: conservar del Quixot la capacitat de sortir al món i actuar, i de Hamlet la consciència que, abans d'actuar, cal saber fins on podem equivocar-nos.