De mica en mica, els diversos astres de l'independentisme comencen a alinear-se, després d'un any de malfiances, desorientació, mitges veritats i mitges explicacions. El mite de la unitat ha deixat de ser un tòtem intocable i ja tothom dins de l'independentisme ha assumit –explicitament o implícita– que l'objectiu compartit no és incompatible amb una lluita política per l'electorat sobiranista.

Les proclames buides de contingut són cada cop més esporàdiques, alhora que les bases del moviment independentista fan sentir de manera creixent la seva veu, que és irreductible en el rebuig a la repressió política, policial i judicial, però alhora crítica amb algunes coses que no es van fer bé. Encara no s'ha definit una nova estratègia per impulsar un nou embat democràtic i pacífic a l'Estat per aconseguir la independència, però comença a gestar-se un consens en relació a quin és l'estat de la qüestió i quines són les opcions més plausibles a l'abast.

El capital més potent del sobiranisme és la seva massa crítica i la seva transversalitat. Abarca des de l'esquerra anticapitalista fins a la dreta catalanista, i creua tots els estrats socials i d'origen. La solidesa d'aquest electorat es va manifestar de forma diàfana el 21D, quan va mantenir la majoria absoluta al Parlament en les condiciones més adverses possibles.

Tanmateix, encara ha de demostrar que és una majoria absoluta dins de l'electorat. Ha de superar el 50% dels vots emesos en les escomeses electorals que aviat es produiran: les municipals i les europees. Aquest serà un punt d'inflexió que servirà de suport a qualsevol acció de desobediència i resistència que es vulgui desplegar enfront de l'Estat espanyol.

Una gran part de l'argumentari unionista pivota sobre aquest mantra: no hi ha una majoria independentista que avali la ruptura. És evident que si el sobiranisme supera el 50% dels vots en les municipals i les europees no s'obriran les portes del cel ni es materialitzarà de forma immediata la república, però serà un aval imprescindible per a qualsevol acció que hom vulgui emprendre.

Per això, no és tan important la unitat com l'augment dels suports al sobiranisme, sigui per la incorporació de noves sensibilitats –com el cas del sector sobiranista dels comuns– com per la suma de nous votants que fins avui no eren republicans però que no combreguen amb la repressió antidemocràtica de l'Estat. 

Sigui quina sigui l'estratègia que es plantegi el sobiranisme de forma transversal –sense deixar al marge ningú, de la CUP als comuns sobiranistes i de la Crida a ERC, passant pel PDeCat, Demòcrates i les entitats de la societat civil– una majoria absoluta de votants en les eleccions de 2019 farà que les reaccions internes i externes siguin molt diferents a les que es poden produir si no se supera la barrera del 50%. Aquest hauria de ser l'objectiu primordial de l'independentisme.