Recordant ara els recitals de comiat de Serrat al Palau Sant Jordi, pot resultar cridaner el contrast entre la xiulada d’una part del públic que va rebre el president Pere Aragonès i el silenci, aparentment aprovatiu, quan un espectador va cridar “¡en castellano!”.

Expressions selvàtiques, totes dues, molt poc respectuoses amb l’artista a qui, representa, tots els assistents adoren i han vingut a veure per transmetre-li afecte i admiració: la primera, ofenent els seus convidats -que és una manera de renyar-lo-, i la segona, per la impertinència de dir-li en quina llengua ha de parlar al seu públic. A casa seva, i no a un concert qualsevol, sinó l’últim de la seva carrera, i no en un moment lleuger o intranscendent de la nit -si és que n’hi va haver-, sinó en el més delicat, al final de la funció, quan estava agraint al públic els anys d’atencions, amb visible emotivitat, just abans d’acaronar les cordes de niló amb la baptismal cançó ‘Una guitarra’.

A molta gent li semblarà que xiular o esbroncar el polític -també ho va patir fugaçment Pedro Sánchez en entrar a la llotja- és una pràctica d’allò més sana, esportiva o tal vegada transformadora, però per a mi és un indicador més d’una tendència de baixa volada, la de veure l’autoritat democràtica -el president, l’alcalde- com res més que el líder d’un partit -que potser detestes, ben legítimament- i no pas com una figura institucional. Més encara quan parlem d’un concert, un acte cultural -“això és una festa, no un míting”, va fer notar Serrat tot endreçant l’aviram-. Hi ha una manca de compostura elemental en tot plegat, i ens acosta una mica més a la tribu i a l’aquelarre, tot i que a hores d’ara potser ja no ve d’aquí.

Però fer un esforç i contenir-se és possible, i el lector em pot ben creure: sense anar més lluny, divendres passat, dues o tres files al davant de la meva localitat a la zona de premsa del Sant Jordi, hi havia asseguda la senyora Cayetana Álvarez de Toledo. No sé si devia patir gaire per entendre les cançons en català -que van ser lleugera majoria: dotze del total de vint-i-tres-, ja que no fa gaire havia demanat a Jordi Basté que tingués la bondat de canviar de llengua per entrevistar-la -la llengua del mitjà, RAC1-, atesa la seva condició no pas d’alienígena sinó de candidata electoral del PP català.

Pel que fa a la petició lingüística, o potser va ser una ordre, va posar un accent matusser a l’última escena del recital, que era la més sensible de les dues hores i escaig d’actuació. El mestre va respondre satisfent la demanda amb un somriure, negant-se a fer d’allò un incident que distorsionés el record del concert, i potser sense reparar en els tèrbols fantasmes que la frase “así nos entendemos todos” evoca en moltíssims catalanoparlants.

Però potser no cal que en fem un gra massa ni que ens posem intensos: tothom tranquil, que Serrat va tornar tot seguit a la seva llengua paterna i el teló es va abaixar després que, apuntant els orígens més íntims, ens recordés com l’amor arriba i se’n va, i que “sols queda una guitarra / i el seu cant que plora”. I no voldria passar per alt que tanqués la nit esmentant Joan Ollé com un dels seus amics fonamentals al llarg de tota la vida -juntament amb Salvador Escamilla i Quico Sabaté-, sabent que segurament no seria l’afirmació més popular que pogués fer a la Catalunya del 2022. La integritat i la fidelitat també, o fonamentalment, consisteixen en això.