Fa tant de temps que Serrat va esdevenir una celebritat que tal vegada ens hem oblidat que en el principi de tot hi ha el senyor que fa cançons. Aquests dies en què parlem del seu comiat dels escenaris, anunciat per a l’any que ve, podem entreveure com en la percepció comuna de l’artista, més encara entre la gent més jove i anímicament allunyada, s’hi interposa el tel de la vel·leïtat personal, del gust o de la filiació política. En el mar de fons no s’observa davant de Serrat una unanimitat tan inapel·lable davant de la seva autoritat com la que poden haver despertat altres catalans universals del segle XX, com ara un Dalí, un Casals o un Miró, a qui ningú gosarà relativitzar encara que no se’n conegui l’obra amb profunditat.

És possible que la mateixa naturalesa de la música popular produeixi aquesta mena d’efecte en què no s’atorga al creador de cançons un reconeixement tan majestàtic com a l’artista plàstic o al músic de l’esfera clàssica. Però hi ha, pel que fa a Serrat, molt de soroll i un excés d’anècdota. A Catalunya, veiem impulsos de caricaturitzar el seu progressisme i les seves amistats madrilenyes, i una censura davant la posició en els afers polítics contemporanis. També pot entrar en joc, val a dir, el seu baix perfil creatiu modern: recordem que el seu darrer disc personal amb cançons noves (a banda del que va fer amb Sabina) data de l’any 2010.

Però ja deia Raimon que quan has escrit moltes cançons, fer-ne de noves no és pas més fàcil, perquè hauries de tenir apamats els mecanismes de la composició, sinó més difícil, perquè potser ja les has fetes totes. Això és comú a molts creadors de llarg recorregut (quants anys fa que els Rolling Stones no publiquen un disc amb temes nous? Resposta: setze). Serrat diu que deixa la porta oberta a fer un nou àlbum, però sigui com sigui, és segur que, quan arribi l’hora de la retirada completa, llegarà a la posteritat el conjunt d’un cançoner cabdal, encara que potser trigui algun temps a ser apreciat per tothom sense reserves, sense fer espetegar la llengua amb un retret o altre. Deixant enrere les recriminacions més aviat pròpies d’un país petit i rancuniós.

Encara podem, però, embolcallar aquesta darrera gira, el 2022, amb la invocació de les motivacions originàries, recordant per què Serrat ha estat i és important per a nosaltres: la construcció d’un llenguatge musical i poètic alhora subtil i amb gran capacitat de seducció popular, un maridatge que avui en dia trobem a faltar, i l’impuls de la llengua catalana molt més enllà del seu àmbit geogràfic natural, fent camí a les Amèriques. Deixem estar les anècdotes, encara que sigui per un cop, i anem a allò que importa i que romandrà.