La Llei de contractes de serveis a les persones, coneguda com a Llei Aragonès, no ha passat el tràmit de comissió del Parlament de Catalunya. Una llei necessària i obligatòria per respondre tots els requeriments de les directives europees de la prestació de serveis públics bàsics des del 2014. Opinions oposades i tacticisme de partit han endarrerit un debat pendent des de fa anys. Per uns, privatització i, per altres, al contrari. Cal liderar el debat de fons per l'acord: serveis públics forts, qualitat, equitat i garantia per la seva sostenibilitat. Oportunitat perduda.
 
Què entenem per servei públic? Són les normes, les lleis, les que decideixen quins són els drets dels ciutadans que els serveis públics, a través de la política, han de garantir, en l'ordenament actual dels grans sistemes de l'estat del benestar. L'Estat espanyol es reserva les pensions i prestacions d'atur vinculades a cotitzacions de la Seguretat Social. Correspon a la Generalitat de Catalunya el servei de salut, l'educatiu i els serveis socials (compartits amb els ajuntaments que són els responsables dels serveis socials d'atenció primària).
 
Òbviament la seguretat, el foment de l'ocupació, de la cultura, de la mobilitat i l'accés a l'habitatge són també serveis importants, junt amb la garantia a béns d'interès general com l'aigua, l'energia o la fibra òptica. Servei públic és doncs el sistema de salut, educatiu i social que governa la Generalitat i que ha de garantir que les prestacions que les lleis sectorials indiquen (drets socials) arribin amb qualitat i equitat.
 
El que és imperatiu en el servei públic és l'exercici d'autoritat. L'autoritat és indelegable en la planificació, en la garantia d'igualtat (equitat), de la qualitat, de la sostenibilitat i de l'avaluació. Les lleis vigents obliguen a la transparència, al bon govern i al rendiment de comptes. Aquests serveis públics són finançats majoritàriament per impostos i, doncs, els propietaris són la ciutadania. Aquesta és la grandesa i el sentir verdader del concepte públic. Els ciutadans han decidit socialitzar, a través de la fiscalitat, la construcció dels sistemes de serveis públics i delegar-ne a la Generalitat (amb els ajuntaments) l'autoritat.
 
El que defineix el caràcter públic dels serveis de salut, educació i social és la universalitat del dret, el seu finançament a través d'impostos i l'autoritat garantista de la Generalitat i els ajuntaments, i no qui presta el servei ni la titularitat de la provisió. La confusió és interessada. Per a una part de l'esquerra actual el servei públic és sinònim d'administració pública. Però precisament a Catalunya el concepte de servei públic no ha estat aquest, i la vocació de servei públic de la societat civil ve de lluny i està vigent en l'actualitat.
 
Durant la Generalitat Republicana  i la Mancomunitat, les lleis sectorials van consolidar sistemes públics sanitaris, educatius i socials que abraçaven la diversitat en la provisió, fugint del monopoli administrativista en la gestió directa. Les directives europees deixen en mans dels estats o regions europees la legislació del model de provisió. A Catalunya, des del 2014 tenim pendent una norma, amb rang de llei, que reguli els aspectes generals de la prestació dels serveis públics i les normes sectorials específiques. Aquest era el sentit de la Llei de Contractes de serveis a les persones que va iniciar el tràmit de govern l'any 2017.
 
El sistema sanitari públic de Catalunya, per història i pel que està recollit a la Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC,1.990), diferencia clarament entre el govern, la garantia i la gestió de serveis. En realitat, no hi ha gestió directa de l'administració des del 2009, quan es va crear l'empresa pública Institut Català de la Salut (ICS). El servei públic sanitari disposa de gestió directa a través d'empreses públiques i consorcis, de concerts sanitaris amb entitats, majoritàriament sense ànim de lucre, entitats d'economia social i en alguns àmbits gestió a través d'empreses mercantils via concurs.
 
Qui dubta que l'Hospital de Sant Joan de Déu, que la societat professional d’autogestió de les  àrees bàsiques de salut a Vic i a Vallcarca (BCN), que l'Hospital d'Olot (molts hospitals comarcals que han conservat l'esperit municipalista des de l'Edat Mitjana), que l'Hospital de Sant Pau o moltes entitats, fundacions de salut mental o sociosanitàries són servei públic?

Igualment, en els serveis socials per a persones amb discapacitat o vulnerabilitat social la gran majoria de la provisió de la cartera pública està en mans d'entitats socials i cal en aquest servei públic social legislar l'acció concertada social. Urgeix la seguretat jurídica, la continuïtat dels serveis i la garantia de salaris i condicions dignes de treball dels treballadors socials. Per posar un exemple, la Fundació La Fageda és servei públic social i alhora empresa, per la inclusió de les persones amb malaltia mental.
 
En el servei públic educatiu, la tradició de Catalunya era i, en part és, la coexistència d'escoles de l'administració (Generalitat i ajuntaments), de cooperatives i de moviments de renovació pedagògica, laics o religiosos. El cas de la Universitat de Vic-Central de Catalunya, amb un govern de patronat d'iniciativa pública territorial, és un exemple de vocació de servei públic universitari, molt comú arreu del món.
 
Pot i vol Catalunya anar a un model de servei públic administrativista, centralista, homogeni o vol consolidar, a través d'un gran acord de país, uns serveis públics orientats a la qualitat? Des de la meva opinió la diversió de la prestació de serveis públics genera sistemes ecològics, que aporten valor, innovació, autonomia per l'adaptació centrada en les persones i a les comunitats diverses que cal servir.

I, en paral·lel, cal exigir al poder públic que no pot delegar l'autoritat, la suficiència financera, la transparència, la seguretat jurídica, l'avaluació dels resultats en equitat, qualitat i eficiència. La grandesa de Catalunya rau en la quantitat d'entitats, empreses que tenen vocació de servei públic.
 
La política és més governar que gestionar, és fer créixer una majoria que vol publificar la iniciativa social privada, que vol aportar complementariat, que vol compartir principis i valors de bé comú. I en cap cas la diversitat de la provisió de serveis públics ha de ser sinònim de precarietat sinó al contrari. Molts motius tenim per legislar a Catalunya el marc per la contractació de serveis a les persones. Però per fer-ho cal liderar l'acord entorn els serveis públics de qualitat de Catalunya.
 
El Parlament i el Govern de Catalunya podem usar la Llei d'acompanyament de pressupostos per recuperar alguns elements de la Llei de contractació de serveis a les persones i indicar el camí a recórrer els propers mesos. Els partits, formacions polítiques representades a la cambra catalana tenen la segona oportunitat per decidir quin model de país volen en relació al servei públic de Catalunya. Aquest tema essencial hauria d'estar lluny dels tacticisme conjuntural. La xarxa de país que treballa pel bé comú espera. El pacte entre la política i la iniciativa social és un baluard per a la recuperació del crèdit de la mateixa i per la revisió del pacte democràtic.