La sessió primera del Parlament, la de la seva constitució, ha donat algunes pistes sobre el paper que intentaran representar els diferents grups parlamentaris i polítics, al llarg del que duri aquesta legislatura. A les democràcies europees ja consolidades, les sessions primeres de les cambres parlamentàries, a l’inici de cada legislatura, es revesteixen d’una certa solemnitat, tan gran com alhora n’és també la normalitat en què es desenvolupen.

Aquí, però, ja fa temps que tenim de tot, llevat de normalitat, tal i com hem pogut comprovar aquest dimecres 17 de gener. D’entrada, és impensable, en qualsevol altre país del món, que el partit més votat no canti l’himne nacional -si no és com en el cas de Cs, que, l’himne del seu país, no disposi de lletra- o bé que tingui la descortesia de no acompanyar la resta de parlamentaris, dempeus en senyal de respecte institucional al nou president de la cambra, o bé, més inimaginable encara, que la primera de les intervencions de la líder més votada no es faci en l’idioma propi del país, sinó en un altre.

Tota una declaració de Cs cap a Catalunya, no pas d’amor sinó de menyspreu, cap a les seves institucions, la seva llengua i el seu himne nacional. Aquí i arreu hi ha coses que estan per sobre de les diferències polítiques entre sigles de partit. Cs, el partit amb la direcció i la militància més ètniques de tot l’arc parlamentari, el més anticatalà de tots, ha començant fent l’únic que sap fer: obstruir, posar obstacles, dificultar la  normalitat democràtica al Principat. Afirmar, com ha fet, talment una acusació o una delació, que el nou president “defensa la independència”, circumstància que, per cert, a Catalunya ja sabia tothom, és igual a dir que, en la seva concepció de la democràcia, els independentistes no poden tenir lloc a les institucions, malgrat que la majoria de diputats en siguin.

Dir, a més, que el president Torrent no podrà ser imparcial, perquè vol la independència, és una rebequeria pròpia de P3. Si no és, clar, que C’s confon la imparcialitat amb la renúncia a la ideologia de cada membre de la cambra. Amb aquesta afirmació tan frívola, Cs criminalitza, castiga, margina l’orientació independentista de la majoria de membres de la cambra que, ai las, pensen just el contrari del que ella, la presidenta del grup parlamentari pensa, i veuen les coses als antípodes de la seva mirada sobre el país.

El PSC, encertadament, ha volgut desmarcar-se, en el minut zero, de l’actitud rebentaire de C’s i PP, avalant el vot delegat dels parlamentaris empresonats i aplaudint el discurs del nou president, com també han fet els "comuns", acompanyant els independentistes en aquesta actitud. Algun membre dels "comuns", a més, no tenia inconvenient a sumar-se als aplaudiments que es produïen cada cop que, de la mesa estant, s’anunciava el nom d’algun parlamentari a la presó o a l’exili. Tothom, doncs, ha marcat territori, tot procurant diferenciar-se dels altres, amb missatges que n’identifiquessin el perfil, davant els seus. En aquesta sessió primera, així ha estat, malgrat que no hi ha hagut espai de visualització real, ni per a JuntsxCat, ni per a la CUP. El protagonisme general, sense cap mena de dubte, avui ha estat per a ERC. A la sessió d’investidura, tanmateix, tot fa pensar que serà just a l’inrevés, ja que serà l’hora de JuntsxCat, sobretot, i també el moment de constatar el suport de la CUP a la persona que, finalment, s’acabi proposant com a candidat per a presidir la Generalitat.

Els discursos dels dos presidents, el de la mesa d’edat i el de la mesa definitiva, no han estat, precisament, intervencions de compromís, convencionals, per a engrossir, aviat, l’inventari d’intervencions oblidables. Ernest Maragall, el més genuïnament Maragall de la família, ha fet honor al pensament lliure que sempre ha caracteritzat els titulars d’aquest llinatge i no s’ha reprimit ni un instant. Ha denunciat la repressió que pateix la democràcia a Catalunya, n’ha subratllat la anormalitat política amb l’existència de parlamentaris impossibilitats de ser, físicament, a la cambra, i no ha amagat el model de societat i de país a què aspira: la República, com a resum d’il·lusions i esperances. Ha fet, doncs, un discurs ideològic, sense cap concessió a l’ambigüitat i ha exercit la presidència temporal amb autoritat i determini, davant les temptatives obstruccionistes. I també, aspecte no menor, ha remarcat la continuïtat històrica de la primera institució nacional amb referències als presidents Tarradellas i  Irla. Al seu torn, com si realment s’haguessin repartit els papers, ja que tots dos pertanyen al mateix grup, el nou president, Roger Torrent, sense amagar la ideologia, ha fet un discurs molt institucional, madur i amb moltes dosis de transversalitat, amb un elevat sentit democràtic i social, a més de nacional.

S’ha de reconèixer que era molt difícil -si hom no és un fanàtic orb de mirada, un garlaire quec d’idees o bé un oient de sordesa voluntària-, no compartir la majoria d’afirmacions expressades en el seu discurs. És per això que, llevat de C’s i d’un PP en liquidació, tots els grups de la cambra l’han premiat amb un aplaudiment general, de convenciment sincer o bé de cortesia tàctica, però aplaudiment al capdavall. Fa de bon sentir que “al Parlament es podrà parlar de tot”. 

Els problemes vindran en el moment que, a més, es vulgui també votar tot, tot allò que la majoria de la cambra consideri que ha de poder ser votat. Però aquesta serà, ja, tota una altra sessió: la segona.