La Unió Europea és un club d'estats i, com a tal, defensa els interessos dels socis. No pas els dels no socis, ni els dels socis potencials. Per això, sempre i sistemàticament, se situarà en contra dels interessos del sobiranisme, i al costat d'Espanya. És un fet prou conegut i assumit des de l'independentisme mateix, tret de poques i màgiques excepcions. Però això no vol dir que sigui fútil recórrer-hi.

No parlem necessàriament dels recursos judicials. La justícia, als països on la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, estarà indubtablement menys condicionada políticament que l'espanyola pel que fa al cas català. Però no n'esperem que forci grans canvis. Tampoc amb els presos. Entre d'altres coses, perquè tot i ser teòricament vinculant per als estats membres, aquesta vinculació dista molt de ser automàtica i efectiva.

Tampoc no és gaire probable que serveixi de gran cosa la manifestació d'aquest dimarts a Estrasburg, més enllà d'ocupar alguns titulars i -amb sort- alguns minuts de televisió. Però s'ha de fer. I se n'haurien de fer més. Per dignitat, en primer lloc. I perquè, si algun remot suport pot rebre el sobiranisme d'Europa, no vindrà de cap altre lloc que de l'opinió pública. Un ajut limitat, però gens menyspreable quan un no té gaires aliats. I imprescindible en qualsevol cas.

S'ha de fer. Però també s'ha de recordar que quan més s'ha interessat la opinió pública pel cas català va ser quan pensaven que l'independentisme anava de debò. Cosa que convindria tenir en compte quan arribi un altre octubre.