El primer any sencer de presidència de Jordi Pujol va ser 1981. L’1 de gener d’aquell any, segons l’Idescat, Catalunya tenia 5.949.829 habitants. Vint anys després, Pujol encara era president i n’érem 6.174.547. En vint anys, doncs, la població de Catalunya va créixer només un insignificant 4%. Es va parlar molt  –és a les hemeroteques– de risc de decadència per aquest motiu. El president demanava als catalans que tinguessin fills, però aquests no s’hi posaven. 
 
En aquest context d’estabilitat demogràfica absoluta es va construir l’autogovern modern de Catalunya i es van desplegar els serveis públics de la Generalitat, amb la sanitat i l’educació al capdavant. Com que cada any érem els mateixos, cada CAP, cada hospital i cada escola que es construïa, cada mestre i cada metge que es contractava, milloraven la ràtio i per tant la qualitat del servei. Vam arribar a presumir de tenir la millor sanitat del món. També és a les hemeroteques.

Però coincidint amb el canvi de segle, la bassa d’oli demogràfica va ser impactada per un meteorit. Els vint anys següents, de 2001 a 2020, la població de Catalunya es va disparar fins als, 7,7 milions. Un 25% més de gent. Aturem-nos un moment per pair les dades: primers vint anys d’autogovern, 4% de creixement demogràfic. Vint anys següents, 25% de creixement. Què havia passat? La globalització, sí, però sobretot un model econòmic extractiu basat en el turisme i el totxo que necessitava mà d’obra barata i massiva, vingués d’on vingués. Un model lamentable del qual, per activa o per passiva, som responsables els catalans i ningú més que els catalans.

Era impossible que el ritme de construcció d’hospitals i escoles o de contractació de metges i mestres atrapés l’explosió demogràfica. I així és com any rere any les ràtios van anar empitjorant i els serveis públics es van anar tensionant. La crisi financera de 2008, amb efectes greus fins 2014 com a mínim, va acabar de rematar una Generalitat financerament exhausta. Durant els vint anys de l’explosió demogràfica, poc a poc hem deixat de sentir-nos orgullosos de l’eficàcia social del nostre autogovern. Els nostres serveix públics van amb la llengua fora. Som aquí, i les vagues no són cap caprici, ni cap casualitat.

Però deixar l’anàlisi aquí seria trampa, perquè la demografia no ho explica tot, ni molt menys. Hi ha un tros del drama que és polític i té a veure amb l’escandalós espoli fiscal que pateix Catalunya per part de l’estat, una extracció anual de recursos que dessagna els nostres serveis públics. No hi ha relació mínimament raonable entre els impostos que paguem els ciutadans i les empreses de Catalunya, d’una banda, i la qualitat dels serveis públics i les infraestructures del país, de l’altra. La quantitat de diners que marxen i no tornen és obscena i no té justificació en la dita solidaritat interterritorial. Tots els estats redistribueixen, però cap país d’Europa tracta la seva economia regional més dinàmica com l’estat espanyol tracta Catalunya.

No cal dir a qui castiga més durament aquest espoli descarat: a tots aquells que no es poden permetre una mútua privada i una escola concertada, tots aquells que necessiten rodalies per anar a la feina, en definitiva, tots aquells a qui més falta els fa uns serveis públics de qualitat. Per això és incomprensible que aquesta qüestió no estigui en el centre de l’agenda política, i especialment en la dels partits d’esquerres, siguin o no independentistes. L’espoli fiscal és un míssil contra els interessos de les classes populars, parlin la llengua que parlin i votin el que votin. S’ha de tornar a dir, sense eslògans infantils i contraproduents, però ben alt i ben clar.