Recordo el dia que, als meus 13-14 anys, vaig dir als meus pares que m’anava a fer de la Crida a la Solidaritat en defensa de la Nació, la Llengua i la Cultura Catalanes. Devia ser el 1987, la qual cosa explica una mica la seva reacció: “on vas, ets boig, és perillós, vés amb compte, la policia, la ETA”, ... i, per a rematar-ho, “però home, millor fes-te de Convergència”. Ho deien amb tot l’amor, i amb tota la por, amb una por més que comprensible.

A mi aleshores em costava d’entendre aquest terror mecànic que van mostrar, i per això em vaig fer la Crida igualment, però és ara als meus 40 que ho he entès més: Espanya no ha abandonat mai del tot el franquisme i l’autoritarisme, ni el 1987 ni ara. Tenien raó de tenir por aleshores, i tindrien raó de tenir por ara (tot i que ells també canvien, i allí tenim el meu pare rebent cops d’un porc uniformat de policia). Ens hem enfrontat durant 40 anys a un Estat caduc, legalista, conservador i mafiós. Fins i tot n’hem adoptat alguns dels seus tics. Fins i tot ens hem arribat a creure que no podíem merèixer decidir el nostre destí, que era demanar massa, que els extrems sempre són perillosos, que tal i qual i Pasqual. Fins que va arribar el procés.

A la presentació que es va fer ahir a l’Ateneu hi vaig veure arrodonits, políticament parlant, tots els meus anys de vida: tornava a convocar-se’m a una Crida, i torna a ser-hi Jordi Sànchez. I aquesta Crida és per la Independència, i arriba després de 8 anys de fer sortir de l’armari aquella Convergència que no es deixava reformar i que hem reformat a cops de lògica i de salt generacional. Arriba després d’un referèndum unilateral i d’una declaració d’independència, i després d’una crisi d’Estat només equiparable a la pèrdua de Cuba i les Filipines, amb el rei desbocat, els partits perplexos i els aparells estatals forçant la llei a tota màquina.

Arriba amb presos polítics i amb exiliats, i amb un profund recanvi de lideratges tant en el món polític com en el món associatiu. Arriba amb l’alerta posada a tot Europa, i amb braços alçats encara al Valle de los Caídos. I arriba després de molts anys d’insistir en el tema, que la independència era i és l’única sortida, que només cal ser molts i ben organitzats, que encara que cometem errors l’important és forçar la màquina, que la nostra és una causa pacífica que ha volgut ser prohibida i evitada per terra, mar i aire, i que valia la pena no tenir por. Tot i comprendre la por dels pares. I d’haver arribat, l’1 d’octubre i els dies següents, a compartir-la.

Per tant cal que tothom que vulgui culminar la independència, aturada en bona part dels partidismes mal entesos, se sumi a aquesta Crida. També el PDECat, o sobretot el PDECat, que és qui més generositat pot i ha de mostrar amb la idea. Puigdemont ens ha ensenyat que no havíem de ser lliures, sinó que ja ho érem, que ja ho som, i que només ens falta actuar en conseqüència. Res no és fàcil ni ràpid, però encara serà menys fàcil i menys ràpid si les raons personals o de partit passen per davant dels deures històrics. Crec que és l’única manera d’arribar-hi, un cop apresos tots els errors del passat.

Crec que Puigdemont, Sànchez, Torra, etcètera, són les persones adequades per a aglutinar el màxim d’energies cap al famós "tercer round". Crec que després de l’estiu sonarà la campana, i que més val que ens agafi amb les millors armes. Que bé que es digui la Crida. Quantes coses que enterrem amb aquest nom, i quantes coses que tornem a trobar. L’1 d’octubre és vinculant perquè ens vincula a tots. El 27 d’octubre és polític, no és simbòlic, i els fets molt sovint poden sobrepassar els lleis. Per això, davant d’aquesta Crida, m’hi sento convocat. M’hi sento cridat.

Que comenci el ball.