Històricament les dones havíem de ser només mestresses de casa, mares de família submises, no protestar ni intentar canviar aquest món. A Espanya, fins després de la mort de Franco no vam començar a deslligar-nos de l'opressió de ser dependents d’una figura masculina que ens havia de tutelar o donar permís per obrir un compte corrent, viatjar soles o signar un contracte de treball. Res de tot això ho podíem fer sense el nostre pare, marit o familiar. Com si fóssim menors d'edat. Les dones hem hagut de superar moltes barreres injustes només pel fet de ser dones.

L'any 1975, les Nacions Unides van proclamar l'Any Internacional de la Dona, i a Catalunya es van celebrar les primeres Jornades Catalanes de la Dona al maig següent. La consciència col·lectiva va agafar força i es va sentir cada cop més la lluita feminista, encara avui molt necessària. Ha estat gràcies a totes les dones incansables que durant dècades han aixecat la veu, defensores de les nostres parcel·les personals i laborals, que avui podem gaudir d'alguns drets anihilats en aquells temps foscos de la dictadura.

Hem canviat de segle, ens hem modernitzat a passes agegantades però avui encara hem de sortir al carrer i convocar una vaga feminista per denunciar allò que ens pertany: el dret a la igualtat efectiva entre dones i homes, un dret universal no assolit. Som molt moderns tecnològicament, però estem molt encallats socialment. A Catalunya i al món sencer, veiem la necessitat d'aixecar les veus per enfortir la nostra presència, tant en l'esfera pública com en la privada. Perquè massa sovint les opinions femenines són ignorades, silenciades o situades en posicions inferiors enfront de les masculines. 

Sí, fem vaga perquè les dades demostren sobradament la bretxa salarial que hi ha entre homes i dones, a Catalunya, a l’estat espanyol, a Europa i al món. El 2017, les dones europees encara vam guanyar un 16% menys per cada hora treballada que els nostres companys. I representem només una quarta part dels membres de la junta directiva de les empreses més grans registrades als estats membres. Únicament França destaca per comptar amb més del 40% de dones en els consells administratius. En política, França, Alemanya, Eslovènia i Suècia són els països amb una representació igualitària, mentre que a la resta d'estats la proporció se situa en el 40% o per sota. I la proporció de dones que treballen a temps parcial es manté estable al voltant del 30% des de fa anys en comparació al 8% dels homes. A Catalunya, la diferència salarial bruta anual més significativa entre dones i homes es troba en les ocupacions més precàries.

En l'àmbit periodístic, no estem molt millor. Per això, més de 7.000 professionals de tot l'Estat hem signat el manifest Les periodistes fem vaga, en solidaritat i per denunciar que encara existeix bretxa salarial, precarietat, falta de flexibilitat laboral, assetjament laboral i sexual, masculinització dels espais d'opinió i preocupació pels enfocaments esbiaixats. També es denuncia els sostres de vidre i la manca d'oportunitats per arribar a la direcció dels mitjans. Jo no vaig ser la primera dona directora d'un diari a Catalunya, però sí l'única que ocupava aquest càrrec l'estiu del 2015. Per sort, després altres companyes han anat posicionant-se en les direccions d'altres mitjans, però continuem sent una excepció. 

I sí, fem vaga perquè aquest 8-M és un moment per reivindicar també el treball invisible de les cures i la llar, un moment per visibilitzar tota la tasca que fem cada dia les dones, a banda de complir amb l’horari laboral. És cert que cada cop es comparteixen més les tasques, però no el suficient. I això provoca desigualtat de gènere en el mercat laboral i més precarietat. Tot forma part d’un sistema que no hi ha manera que canviï, malgrat que passin els anys i les dècades. Per això aquest 8 de març de 2018 encara toca explicar als fills el motiu pel qual s'han suspès a la seva escola les classes, el motiu pel qual trobaran comerços tancats i el motiu pel qual a casa la mare no estarà tan present.

No sembla que les empreses enfocades al futur canviaran molt la situació. Fa només unes setmanes, el vicepresident del Mobile World Congress, Michael O'Hara, explicava que l'objectiu d'aquesta edició era que dels més de 100 mil assistents que s’esperaven, almenys el 25% fossin dones. Però ni aquesta xifra ha estat fàcil d’aconseguir. La imatge del sopar de gala previ, on l’alcaldessa Ada Colau era l’única representant femenina, ja deia molt. En el sector tecnològic, la mitjana de la implantació de la dona ronda el 27%, però distribuïdes de forma poc equitativa en les diferents àrees. I dono fe, perquè quan vaig a parlar a congressos tecnològics, acostumo a ser de les poques entre un programa d’experts masculins. En entorns científics, també hi ha una deficiència considerable i ja va sent hora de compensar la balança. Com va dir la premi Nobel de Medicina del 2009, Elizabeth Blackburn: "Que hi hagi poques dones en ciència no li fa a la ciència cap bé".

Fem vaga i tant de bo no hàgim de fer-la els anys vinents. Que aquesta serveixi per començar a canviar el que ens desestabilitza com a societat, el que ens encalla, el que ens impedeix progressar i evolucionar econòmicament. Perquè que hi hagi poques dones decidint a la política, als negocis, a les empreses tecnològiques, a l'àmbit científic o als mitjans no ens ajuda. Dones i homes som creatius de diferents maneres i tot ha de sumar. No és qüestió de triar entre unes o altres, sinó de sumar sensibilitats, perspectives, punts de vista, opinions i maneres d’entendre el moment actual per avançar.