Si fos militant del PSC ara mateix no sabria si estar molt indignat o molt content. Segurament jo seria més dels del primer estat d’ànim, però parlem-ne. Perquè del camí que el PSOE està emprenent per triar nou líder en el seu 38è congrés només una cosa n’està quedant clara a nivell de debat de fons: el Partit dels Socialistes Catalans només hi pinta com a arma llancívola.
Una militant seva, del PSC, aspira a liderar el PSOE, i per tant queda clar, una vegada més, que PSC és PSOE. Però a la vegada, tant ella, Carme Chacón, com el seu contrincant, Alfredo Pérez Rubalcaba, en taquen el nom. L’una passant-ne olímpicament, tant en la seva presentació de candidatura, com durant el procés, com en la presència de membres del PSC en el seu projecte. I en paral·lel, l’altre identifica, com feia José María Aznar en el seu dia, matís i accent un pèl diferent quant a coses que es defensen en públic amb un “barullo”. Ve a dir que si ell guanya el PSC haurà d’oblidar-se de fer com que és una cosa diferent al PSOE.
En aquest sentit, jo, si fos militant del PSC, em debatria ara entre la indignació i l’alegria. Indignació, si jo fos dels qui en les últimes dècades han anat mirant de vendre a tort i a dret que el PSC és diferent del PSOE, que hi té un pes i un tracte de tu a tu. M’ho estarien esberlant tot, en plaça pública, i a més els de casa. Alegria, en cas que fos dels del PSC que no tenen problemes amb sentir-se plenament del PSOE. En aquest cas veuria com s’obre davant meu una nova etapa de tranquil·litat d’esperit, tant si guanya Chacón com si ho fa Rubalcaba. I ja si d’això, que ERC mirés de fer d’esquerra nacional a Catalunya.