Població de les rodalies de Barcelona, castellanoparlant en la seva quasi total integritat, una terrassa qualsevol, un trifàsic de cafè i una aigua mineral: “Que no, Luis, que no tiene sentido eso de que porque un niño quiera hacer clase de castellano, los demás la tengan que hacer con él; ¡eso es un disparate, hombre!”. I anaven debatent tots dos sobre si tenia raó Wert o el Consell d’Estat o un tercer en això de com tractar el casos excepcionals. “Pero si eso del catalán nunca ha sido un problema para nadie aquí, mira que son ganas de liarla. ¿Cómo que no es lengua nacional el catalán? Y entonces ¿qué es? Pues también, claro, el castellano también se habla, pero lo que hay que aprender es el catalán, que es la de aquí...”.

L’home no era jove, no podia ser el producte de la “immersió totalitzadora”, ni de la “rentada de cervell del govern nacionalista”, ni era òbviament la seva una família de catalans de soca-rel, ni per suposat s’havia alimentat en la infantesa d'una “cosmovisió excloent i tancada a realitats lingüístiques diverses de la llengua de la pàtria”. Totes aquestes “wertianes” raons per criticar les seves paraules no comptaven per a ell. Per la seva bel·ligerància en parlar del PP (“son éstos del PP los que lo han liado todo”) podria haver estat proper al PSC, aquest PSC que ha vist com alguns dels seus no han entès el viatge de Maragall i fins i tot de Montilla, i han votat algun dels dos partits i mig del ressentiment.

Però ell, l’home del trifàsic i la barba i el sol i la terrassa de bar al cinturó roig que ja blaveja, ell sí que els ha entès, sí que ha entès què vol dir participar d’un mateix imaginari col·lectiu, què vol dir conrear un futur on els dissensos no siguin estèrils. El seu interlocutor li parlava de drets individuals, que són essencials, sense cap mena de dubte. Però ell responia amb una mena d’amor que hauria de ser sentida i seguida per alguns independentistes de la intransigència, perquè també és cert que existeixen aquells que han intentar calçar la llengua a la força a qui arribava de fora i als quals s’ha de considerar responsables de l’espai que ocupen partits com Ciutadans; perquè partits així (buidor programàtica i ressentiment de vegades molt ben argumentat) són responsabilitat de qui els fa, però també d’aquells que amb violència verbal (que de vegades fereix més que els punyals) van voler fer creure que era de segona qui no era capaç d’expressar-se en la llengua de Verdaguer, i no han estat capaços de sentir quina mena de cor hi bategava darrere.

“Mira Luis, si ahora apareciera uno del PP por aquí, se lo iba a decir bien claro: que es que no tenéis ni puñetera idea”, i el puc imaginar (com a ma mare, tan poc dotada per les llengües, tan ben dotada per destil·lar tendresa), quan s’estarrufi per la filla que li ha tret un 10 en català, o en les mates que li expliquen en la llengua que ell defensa i que no parla. O sigui, que el veig capaç de plantar-se al costat de la consellera Rigau, si per una casualitat se’ls acut això de processar-la, ara que em diuen que, a Madrid, això de preparar l’artilleria per si de cas va de debò. I aleshores potser tot s’entendria millor.