Difícilment el PSOE trobarà, en els pròxims anys, un personatge amb tanta capacitat de lideratge com Miquel Iceta. O el pròxim gran secretari general és ara mateix un jove amagat en alguna federació menor per Espanya o els dirigents amb possibilitats d'obtenir poder al partit estan comptats. I cap d'ells té ni l'alçada política, ni l'oratòria, ni la mà esquerra, ni la fidelitat al partit del primer secretari del PSC.

Susana Díaz ja ha demostrat de quin peu calça. Ningú dubta que és la gran responsable del cop contra Pedro Sánchez i de l'abstenció a Rajoy. Però en comptes de donar la cara per les decisions ha respost entrant i sortint de Ferraz en cotxe i mostrant una insòlita al·lèrgia als micròfons. Al Comitè Federal de diumenge, en el súmmum de la hipocresia, ni tan sols va anomenar la paraula "abstenció".

Pedro Sánchez, en canvi, podria recollir més suport de la militància que ningú, però pel PSOE, recuperar-lo seria com salvar el Soldat Ryan. En general, qui hagi pres partit directe de la guerra civil queda inhabilitat per recosir el partit. És més. La generació sencera de dirigents que aquest cap de setmana regalin la clau de la Moncloa al PP es convertiran en un estigma supurant. No tenen futur perquè el seu passat és un gran esvoranc.

Curiosament els dos millors secretaris generals que podria tenir el PSOE són catalans. L'un és Josep Borrell. No és un baró, però la seva veu ressona com un tro. Té l'enginy, el do de la paraula i la mà de ferro. Però... què passaria si ho fos Miquel Iceta? Al PSOE algú s'hauria d'adonar que el PSC actual és el menys catalanista de tots els temps. I si aquest partit, habitualment mesell respecte Madrid s'ha plantat de debò per primer cop i es juga el tipus és que el problema és a Ferraz, no a Nicaragua.

Iceta és el tipus d'actiu que qualsevol partit hauria de desitjar. Honest en la defensa de les idees, capaç de teixir cohesió, imaginatiu en el discurs, irònic i veloç en la rèplica. Sabria liderar, podria escurçar diferències territorials, rejoveniria l'electorat i seria una garantia en debats parlamentaris, entrevistes, rodes de premsa i campanyes electorals.

Que el PSOE se l'acabi perdent és una nova demostració del camí sense retorn en què ha entrat el socialisme: el puny atrofiat, la socialdemocràcia plena de pols i un electorat potencial en decadència per pura demografia. Trigarà molt de temps, si és que hi torna, a ser un partit hàbil per governar Espanya. Només li queda (i això intentarà mantenir), el poder territorial del Sud. Veurem per quant de temps.