Només els fanàtics o els indigents intel·lectuals podrien entregar el seu Estat a una formació com Vox dirigida per una troupe de mediocres i farsants. Malauradament a Espanya hi ha un bon grapat de someres que es corren de gust amb les arengues patrioteres i les fanfarronades dels dirigents voxonites.

A falta de cultura i d’una tradició liberal sòlida, després de tants anys de franquisme, hi ha massa gent convençuda que no hi ha res com la testosterona ideològica que segrega el nacionalisme per a fer front a les catàstrofes i, sobretot, per a venjar les mateixes frustracions individuals en l’adversari o en el més feble. No cal dir que la història va plena d’exemples ben dramàtics sobre societats captives de salvapàtries que amb les seves receptes han acabat per destruir aquells que volien redimir.

El discurs de Vox és sempre delirant, pueril i enganyós però en aquest context dramàtic d’incerteses i pors es torna perillós, adopta la forma d’un onatge violent que amenaça en arrossegar-ho tot, en escombrar el fràgil equilibri social.

Fa res, Vox, proposava el tancament de fronteres i l’expulsió dels immigrants il·legals suposem que, a falta de concreció, a l’espai sideral. La formació ultra demanava també la supressió de subvencions a partits i sindicats, la funcionarització manu militari dels alliberats sindicals i la destitució de tota autoritat autonòmica i, en general, de tota autoritat democràtica que hagués mostrat negligència, passivitat o incapacitat en aquesta crisi. Sobre quins són els criteris que acompanyen unes mesures com aquestes no cal especular massa ni fer-se moltes il·lusions. Del cert que no seran els mateixos pels quals es regeix la vida democràtica sinó els que venen dictats per les obsessions i el codi moral de la pròpia formació.

L’infantil d’Abascal ja no es talla un pèl. Fa res ha demanat també, entre una allau de greus insults i acusacions contra l’executiu, la destitució de Pedro Sánchez, la creació d’un "Gobierno de Emergencia Nacional" i la transferència a l’exèrcit de tota la logística així com de "los servicios esenciales del Estado". L’espectacular anunci ha emocionat a més d’un dels seus fidels borinots, com aquell cap de comunicació de La Rioja, un tal Raúl Marín, que ha arribat a fantasiejar públicament amb un cop d’estat apadrinat per Felip VI.

El més increïble de tot és que Vox clama per un gir dictatorial i, alhora, acusa cínicament al govern d’autoritari, d’amenaçar la vida de les persones i l’economia dels espanyols. Un govern que considera ostatge del separatisme, del comunisme i de vés a saber quins dimonis més.

Per desgràcia, el clima de patrioterisme generat amb aquesta crisi sense precedents els és tan favorable com l’extensió del pànic entre una part molt important de la població. Val a dir, que és un ambient que el mateix Gobierno potser ha nodrit atorgant un protagonisme excessiu als militars i abusant de les intervencions públiques en què s’ha apel·lat a la pàtria com una mena de talismà màgic contra la terrible pandèmia.

I el que és pitjor, el suport incondicional del PSOE a una corona tocada per la corrupció i el seu silenci davant dels nombrosos abusos policials comesos aquests dies al socaire de l’Estat d’alarma, poden fàcilment ser interpretats pels de Vox com un signe de feblesa que encara els enardeix més. Tampoc no ajuda, és clar, la idiotesa i el menyspreable oportunisme polític de Casado o les actituds miserables d’autèntics professionals de la confusió i la demagògia com Toni Cantó o Rosa Díez. 

De vegades, un té la impressió que, amb aquest panorama social i amb unes complicitats tan inquietants com són les d’alguns elements de l’exèrcit, les forces de seguretat o la judicatura, Vox ho té a tocar això del poder.

No cal ser molt llarg per a pensar que l’arribada d’Abascal a la Moncloa es traduiria automàticament en la implantació d’una dictadura sense pal·liatius gestionada per una autèntica colla de sonats. En un tres i no res Espanya se situaria més a la dreta que l’Hongria d’Orban o la Turquia d’Erdogan no sense abans passar per unes turbulències col·lectives que no ens podem arribar ni a imaginar. Una Espanya gris, en mans de senyorets, amb unes classes populars brutalitzades i socialment i econòmica sotmeses. Una Espanya de processons, tricornis, odis atàvics, legionaris i ignorants. L’Espanya del hábleme en cristiano, toreros i masclots. La pitjor de les espanyes que coneguem.    

Així les coses, no deixa de sorprendre la impunitat amb què actua Vox ni l’aparent pusil·lanimitat amb la qual reacciona Sánchez i els seus. Prudència? Càlcul estratègic? Menyspreu per la realitat? Ningú no ho pot saber. Ben mirat, aquesta situació té tot l’aire d’un déja vu. És la història d’Espanya que torna o que no se n’acaba d’anar. Un episodi més de la repetitiva, gairebé previsible, cruenta història d’Espanya.