La campanya electoral arrencarà aquest dijous amb algunes idees afermades: Salvador Illa parteix com a favorit, la pugna entre Carles Puigdemont i Pere Aragonès deixarà algun damnificat, i l'escrutini del 12-M tindrà una segona volta en forma de pactes postelectorals. Només els acords després dels comicis podran evitar una situació de bloqueig que derivi en repetició d'eleccions. Les enteses que avui semblen impossibles -perquè els partits les neguen- ho seran menys a mesura que avanci el mes de maig. I és necessari recordar que el precinte dels pactes entre l'independentisme i el PSC fa temps que es va trencar. Amb una excepció, les aliances al Parlament per decidir el president de la Generalitat.
Les últimes enquestes publicades i les declaracions de la precampanya alimenten la possibilitat que la majoria independentista no es pugui articular, en moment d'atomització d'opcions electorals. Primer, perquè la suma de Junts, ERC i la CUP quedi per sota dels 68 diputats -la frontera de la majoria absoluta- i, en segon terme, per l'eventual irrupció d'Aliança Catalana, que ja apareix als sondejos i podria tenir un vot ocult que encara no queda prou calibrat. L'ascens de l'extrema dreta d'arrel catalana convertiria en fictícia qualsevol entesa, perquè els partits d'esquerres ja han verbalitzat que no en volen saber res dels seus vots. Una majoria sobiranista que és l'únic camí que té Carles Puigdemont per tornar a ser president si no aconsegueix superar Illa.
En l'última legislatura, la suma independentista no ha tingut recorregut ni quan estat possible. De fet, només es va conjugar per a la investidura de Pere Aragonès -amb els vots de la CUP-, que va permetre un Govern de coalició entre ERC i Junts, després trencat per l'enemistat permanent entre les dues forces. Si l'anomenada majoria del 52% no es va posar en pràctica quan l'escenari parlamentari ho permetia, resulta improbable que prengui forma ara que tots els elements en joc en discuteixen la solidesa. I les paraules dels últims dies d'Oriol Junqueras i el mateix Puigdemont fan evident que, tot i tenir projectes compatibles -almenys en la carpeta del conflicte nacional-, el moment és més de retret que de cooperació. La repetida unitat fa temps que va quedar esberlada.
La campanya no resoldrà tots els interrogants, però sí que ajudarà a determinar si el projecte d'Illa té més força que el de Puigdemont o Aragonès, i pot aspirar a la investidura per la via de les aliances. Això és el que està en joc en les dues setmanes llargues que ara comencen: fins a quin punt el PSC és capaç de falcar-se com a alternativa mentre Junts prova de discutir a ERC el lideratge de l'independentisme, amb l'equació no resolta de com aconseguirà Puigdemont projectar-se com a president de la Catalunya del postprocés havent estat el nom propi del procés.
La política catalana afronta un canvi de rasant. El 2017 ha quedat enrere i el clima agitat per la duresa de la judicialització rebrà la inoculació narcòtica de l'amnistia, pas imprescindible perquè la negociació guanyi terreny, com ja s'ha evidenciat al Congrés dels Diputats. El conflicte català continua sense estar resolt, certament, però s'intueixen elements de canvi de cicle a Catalunya. El dubte és saber quins actors seran protagonistes dels pactes i si, perquè es materialitzin, n'hi ha prou amb unes eleccions.