He crescut amb la idea que participar en les eleccions és un deure cívic que no es pot transgredir, una obligació que –amb més o menys entusiasme– calia complir sempre. Perquè, si no votes, després no et pots queixar. Perquè sempre n’hi ha uns que no són tan dolents com els altres, no fotem, i si tu no hi vas, ells tornen. S’ha de votar, Maria. El vot ha costat molt d’aconseguir, hi ha gent que ha mort perquè tu puguis anar a votar. Etcètera.
I no: l’abstenció és una opció electoral tan legítima com qualsevol altra. De fet, ara mateix, per a un independentista és segurament l’opció més lliure de totes. Des de l’inici del mal anomenat procés, el nostre vot ha estat objecte de mercadejos diversos, i la distància entre el que es deia i el que es feia va acabar sent insalvable. El xantatge ha pres, durant aquest temps, totes les formes possibles: si el teu suport no era cec i acrític, si no acudies a totes les cites electorals disposat a votar-los (primer perquè farien la independència, després perquè simplement eren els nostres), el conflicte quedaria enterrat per culpa teva i l’estat en sortiria victoriós.
En aquesta campanya la qüestió nacional no s’ha fet gens present, i en realitat és millor que sigui així i que aquesta part del mercadeig hagi quedat fora de l’equació. Ara són una mica més humils en els seus missatges i cal votar-los simplement perquè els altres són pitjors. Però jo segueixo rebutjant la idea de votar-los només perquè són els nostres perquè, per a mi, ni les eleccions ni la política no són un partit de futbol.
Després, és clar, hi ha el record de la pandèmia, que jo encara tinc molt present i m’impedeix votar cap partit que validés aquell estat d’alarma ignominiós sense alçar la veu en cap moment. Partits que van lliscar alegrement i sense contradiccions pel tobogan de l’autoritarisme amb el pretext de “posar la vida al centre”, que no volia dir res.
Amb tot, i en aquest context, abstenir-se és un acte de llibertat. No vull contribuir, amb el meu vot, a perpetrar unes dinàmiques viciades que empobreixen els debats públics i degraden la política. No és que, abstenint-me, no em prengui seriosament la democràcia: precisament perquè me la prenc seriosament, l’única cosa que puc fer és no anar a votar. Avui dia, res no els castiga tant com un món aliè a les seves argúcies, una desconnexió progressiva de tot el que fan i el que representen per, de mica en mica, anar construint alternatives. L’abstenció els fa mal encara que puguin seguir mantenint les quotes de poder, perquè els desarma a poc a poc: per això aquests darrers dies els diaris s’han omplert d’articles que alerten dels mals de no anar a votar.
I els més porucs, que no pateixin: més enllà del matís estètic, cap dels candidats que podrien tenir opcions de governar faria res de gaire diferent del que ha fet Ada Colau en els darrers 8 anys (o qualsevol altre alcalde o alcaldessa en qualsevol altra ciutat gran). No hi ha, en aquest sentit, cap opció millor que una altra, per molt que els partits insisteixin a prendre distàncies.
L’abstenció és una primera acció alliberadora, íntima, de reafirmació personal, quan no hi ha alternatives viables. Comença a ser hora que exigim votar amb una mica d’entusiasme.
I no: l’abstenció és una opció electoral tan legítima com qualsevol altra. De fet, ara mateix, per a un independentista és segurament l’opció més lliure de totes. Des de l’inici del mal anomenat procés, el nostre vot ha estat objecte de mercadejos diversos, i la distància entre el que es deia i el que es feia va acabar sent insalvable. El xantatge ha pres, durant aquest temps, totes les formes possibles: si el teu suport no era cec i acrític, si no acudies a totes les cites electorals disposat a votar-los (primer perquè farien la independència, després perquè simplement eren els nostres), el conflicte quedaria enterrat per culpa teva i l’estat en sortiria victoriós.
En aquesta campanya la qüestió nacional no s’ha fet gens present, i en realitat és millor que sigui així i que aquesta part del mercadeig hagi quedat fora de l’equació. Ara són una mica més humils en els seus missatges i cal votar-los simplement perquè els altres són pitjors. Però jo segueixo rebutjant la idea de votar-los només perquè són els nostres perquè, per a mi, ni les eleccions ni la política no són un partit de futbol.
Després, és clar, hi ha el record de la pandèmia, que jo encara tinc molt present i m’impedeix votar cap partit que validés aquell estat d’alarma ignominiós sense alçar la veu en cap moment. Partits que van lliscar alegrement i sense contradiccions pel tobogan de l’autoritarisme amb el pretext de “posar la vida al centre”, que no volia dir res.
Amb tot, i en aquest context, abstenir-se és un acte de llibertat. No vull contribuir, amb el meu vot, a perpetrar unes dinàmiques viciades que empobreixen els debats públics i degraden la política. No és que, abstenint-me, no em prengui seriosament la democràcia: precisament perquè me la prenc seriosament, l’única cosa que puc fer és no anar a votar. Avui dia, res no els castiga tant com un món aliè a les seves argúcies, una desconnexió progressiva de tot el que fan i el que representen per, de mica en mica, anar construint alternatives. L’abstenció els fa mal encara que puguin seguir mantenint les quotes de poder, perquè els desarma a poc a poc: per això aquests darrers dies els diaris s’han omplert d’articles que alerten dels mals de no anar a votar.
I els més porucs, que no pateixin: més enllà del matís estètic, cap dels candidats que podrien tenir opcions de governar faria res de gaire diferent del que ha fet Ada Colau en els darrers 8 anys (o qualsevol altre alcalde o alcaldessa en qualsevol altra ciutat gran). No hi ha, en aquest sentit, cap opció millor que una altra, per molt que els partits insisteixin a prendre distàncies.
L’abstenció és una primera acció alliberadora, íntima, de reafirmació personal, quan no hi ha alternatives viables. Comença a ser hora que exigim votar amb una mica d’entusiasme.