La sala Sidecar deixa d’operar amb aquest nom la setmana que ve, i cal dir-ho així, perquè, ara per ara, l’escenari de la plaça Reial no tanca, ni s’esfuma. Continuarà allà on és, tot i que en tindrà uns altres gestors que provenen, ai las, del món de la cocteleria. No es tracta de cap operació immobiliària malvada, ni d’una conspiració còsmica contra la música en directe: el senyor Roberto Tierz, timoner de la sala des de la seva creació, el 1982, es jubila i traspassa el negoci.
Cada cop que un local de concerts plega, o canvia de mans, s’observa una tremolor general. Que té raó de ser en el context de la desaparició d’alguns escenaris barcelonins, de la hipersensibilitat creixent dels ciutadans envers les sales de concerts i de la deriva ‘guiri’ galopant de la zona zero ramblera (però no havíem tingut un ajuntament que durant vuit anys va reclamar el vot precisament per evitar-ho?). Aquest és, però, un sector informatiu on es manifesta un fenomen molt corrent, el biaix de la projecció pessimista. Aquella pulsió segons la qual, davant de dos pronòstics, un de positiu i un de negatiu, i amb absència de dades o pistes objectives que decantin la balança cap a un cantó o l’altre, l’opinió pública té tendència a creure’s el segon escenari, el més tètric.
És cert que, tot ho apunta, Sidecar deixarà de ser Sidecar, si més no, tal i com el coneixem: la cava de rock'n'roll per on van passar els New York Dolls, The Wedding Present, Nick Lowe i tants d’altres. També tota l’escena filo-pop catalana, de Sisa a Mishima, passant per residents habituals com Brighton 64. Els nous propietaris regiraran tot l’interiorisme i es reserven, naturalment, la carta de revisar el tipus d’oferta de música en viu que hi encabiran. Rock'n'roll? Bé, han dit que mantindran els concerts, sense entrar en detalls, i ara per ara ho faran de la mà de la programadora de la sala, des de fa quinze anys, Fátima Mellado. Veurem.
Es pervertirà el Sidecar i esdevindrà simplement “una cocteleria amb actuacions”, com s’ha dit? Bé, al cap i a la fi, ja ha estat quatre dècades sent un bar amb actuacions, oi? I ja posats, si ara ens poden servir un negroni o un whisky sour mentre assistim a un bolo, benvingut sigui el canvi. En tot cas, als nous empresaris els correspondrà prendre la gran decisió: apostar pel turistam fàcil amb sessions de club sense més complicacions, o entendre que els concerts donen a la sala un pedigrí i serveixen per atreure-hi clientela autòctona i formar part de l’agenda cultural de la ciutat. Saben que tenen el focus al damunt i que els estarem observant.
Mentrestant, dues nits de comiat, o de tancament d’etapa, ens esperen amb el títol genèric de l’‘L’últim ball’, amb Azucarillo Kings i el karaoke de Ladilla Rusa (dimarts) i Josele Santiago, Los Rebeldes ’79 (la versió original del grup, entenem que amb Tierz a la guitarra) i un anunciat ‘grup sorpresa’ (dimecres). I em sembla que per apuntar-nos a la festa no calen gaires més coartades.
Cada cop que un local de concerts plega, o canvia de mans, s’observa una tremolor general. Que té raó de ser en el context de la desaparició d’alguns escenaris barcelonins, de la hipersensibilitat creixent dels ciutadans envers les sales de concerts i de la deriva ‘guiri’ galopant de la zona zero ramblera (però no havíem tingut un ajuntament que durant vuit anys va reclamar el vot precisament per evitar-ho?). Aquest és, però, un sector informatiu on es manifesta un fenomen molt corrent, el biaix de la projecció pessimista. Aquella pulsió segons la qual, davant de dos pronòstics, un de positiu i un de negatiu, i amb absència de dades o pistes objectives que decantin la balança cap a un cantó o l’altre, l’opinió pública té tendència a creure’s el segon escenari, el més tètric.
És cert que, tot ho apunta, Sidecar deixarà de ser Sidecar, si més no, tal i com el coneixem: la cava de rock'n'roll per on van passar els New York Dolls, The Wedding Present, Nick Lowe i tants d’altres. També tota l’escena filo-pop catalana, de Sisa a Mishima, passant per residents habituals com Brighton 64. Els nous propietaris regiraran tot l’interiorisme i es reserven, naturalment, la carta de revisar el tipus d’oferta de música en viu que hi encabiran. Rock'n'roll? Bé, han dit que mantindran els concerts, sense entrar en detalls, i ara per ara ho faran de la mà de la programadora de la sala, des de fa quinze anys, Fátima Mellado. Veurem.
Es pervertirà el Sidecar i esdevindrà simplement “una cocteleria amb actuacions”, com s’ha dit? Bé, al cap i a la fi, ja ha estat quatre dècades sent un bar amb actuacions, oi? I ja posats, si ara ens poden servir un negroni o un whisky sour mentre assistim a un bolo, benvingut sigui el canvi. En tot cas, als nous empresaris els correspondrà prendre la gran decisió: apostar pel turistam fàcil amb sessions de club sense més complicacions, o entendre que els concerts donen a la sala un pedigrí i serveixen per atreure-hi clientela autòctona i formar part de l’agenda cultural de la ciutat. Saben que tenen el focus al damunt i que els estarem observant.
Mentrestant, dues nits de comiat, o de tancament d’etapa, ens esperen amb el títol genèric de l’‘L’últim ball’, amb Azucarillo Kings i el karaoke de Ladilla Rusa (dimarts) i Josele Santiago, Los Rebeldes ’79 (la versió original del grup, entenem que amb Tierz a la guitarra) i un anunciat ‘grup sorpresa’ (dimecres). I em sembla que per apuntar-nos a la festa no calen gaires més coartades.