La gent –persones de diferent condició amb les que parlo al carrer- està expectant i alhora perplexa. Tenen la intuïció, certera, que el procés està entrant en una fase decisiva i llavors no poden entendre que siguin els mateixos líders els qui hi tirin cendra per frenar-lo. Estan jugant amb l’entusiasme que ens fa falta. Estan alimentant les diatribes ben enverinades de l’unionisme militant. Em refereixo als quadres polítics que troben que és més important marcar paquet de cara a les municipals que no pas mantenir tibada la moral de la tropa. Tots podem entendre que no s’agradin mútuament, no passa res: aquestes coses són humanes i al final consten en lletra petita als manuals d’història. Però primer cal fer història.

Sí que el president Mas va sembrar dubtes, però abans havia sembrat dubtes Oriol Junqueras. No podem jugar a això. L’acte del Palau Sant Jordi, divendres, va ser un èxit per la rapidesa amb què havia estat convocat –sense autocars- però no va ser un acte desbordant: va ser justet. Enormíssim si es mesura amb la dimensió de les trobades que aconsegueix l’escuàlida i poderosa econòmicament (ja ens explicaran com) Societat Civil Catalana, però l’unionisme no està avaluant la convocatòria sinó el grau d’entusiasme. Perquè és l’entusiasme el que sustenta la convicció i la fa multiplicadora. Aquest entusiasme guanyador l’hem perdut, i l’hem perdut precisament perquè tenim dubtes, no pas que les eleccions es convoquin –ningú gosarà no fer-ho- sinó de com hi arribarem i com en sortirem.  

A veure si convenim tots plegats que estem en un tram decisiu del procés, que la construcció d’esquerres ve després, que tots volem una Catalunya on viure no sigui duríssim, una Catalunya d’oportunitats ben repartides, de dignitat, i neta de males pràctiques. Són mínims compartits! No és tan complicat entendre que si ens barallem ara pels detalls, continuarem sense recursos, sense competències i amb les lleis de paliatius al TC. Siguem seriosos. Siguem independentistes. Siguem agosarats.