La judicialització del conflicte català -l’estratègia desplegada per la Moncloa per acabar amb el procés sobiranista- és avui el major escull de la política catalana, espanyola i des de divendres, en bona part, de l’europea. Rajoy, que va convèncer els seus socis -Cs i PSOE- d’encomanar al poder judicial la missió d’acabar amb el full de ruta independentista, afronta ara l’efecte retorn d’una jugada que lluny de garantir l’estabilitat com presumia, no ha fet altra cosa que tensionar el clima social i obstaculitzar la governabilitat a Catalunya i a l’Estat.

Els nous empresonaments i la persecució dels líders independentistes a l’exili, forçant la legalitat europea i el sentit original de les euroordres  que van néixer per a delictes de terrorisme o tràfic de menors, ha tornat a agitar els carrers, però també l’arc parlamentari. La proposta del president del Parlament d’articular un front polític i social ampli per denunciar la vulneració de drets fonamentals i defensar les institucions torna a interpel·lar el PSC i els “comuns”, els dos partits que més han patit per fixar posició i que s’han erigit com a garants del diàleg i la pacificació del conflicte.

La proposta ha tensionat les dues formacions després de la declaració d’intencions dels seus líders al Parlament dissabte passat. El discurs conciliador i afligit d’Iceta -que, sens dubte, va contrastar amb la fredor que va exhibir en l’aplaudiment de suport als familiars dels polítics empresonats- ja ha estat esmenat des de Ferraz, que manté la tutela del PSC d’ençà del vot crític a la investidura de Rajoy. I és que el càstig que pesa sobre els socialistes catalans és el principal obstacle d’Iceta per desmarcar-se del bloc del 155, una posició encara avui inexplicable per a la formació que va instar el primer secretari i llavors president de la Generalitat, José Montilla, a sortir al carrer en la primera de les manifestacions històriques sobiranistes per defensar l’autogovern, que el 2012 va defensar la celebració d’una consulta “legal i acordada”, o que un any després va trencar per primera vegada la disciplina de vot al Congrés per donar suport a una resolució favorable al dret a decidir. El mateix dret que avui la justícia espanyola qualifica de delicte de rebel·lió i pel qual manté a la presó nou líders independentistes i en persegueix desenes més.

Per la seva banda, els “comuns” -que van demostrar més determinació que els socialistes donant suport a la declaració institucional després del ple- veuen amb recel el fet d’integrar un front amb les forces independentistes. Un fet que als integrants d’ICV ja van viure amb tensió en la primera etapa del procés en què van figurar a la major part de fotografies i que també genera reticències a la formació d'Iglesias pel fet de no cotitzar a l'alça a l'Estat.

Sigui com sigui, les paraules d’Iceta i Domènech no poden quedar amb un brindis al sol com la reforma constitucional que el govern espanyol s’ha encarregat de descafeïnar, la proposta d'indult o la reprovació de la vicepresidenta de Rajoy per la gestió de l’1-O, el dia en què l’Estat va fer explícita la renúncia de la via política en pro de la repressiva.

I és que a hores d’ara resulta encara incomprensible que la regressió democràtica de l’Estat no hagi sacsejat les esquerres, com sí que ha passat amb algunes europees, i que Rajoy segueixi comptant amb un aval inesperat per executar la seva estratègia repressiva: el silenci.