Símptomes i hiperideologització

«L'esquerra, gairebé sempre, tracta tot o gairebé tot el que interpreta que prové de la dreta amb superioritat moral. I s'equivoca. I molt»

23 de novembre de 2020
Marjorie Taylor Greene, propietària d'un gimnàs de CrossFit i empresària de la construcció, va aconseguir ser elegida diputada per Geòrgia en les eleccions del 3 de novembre. Fins aquí, res d'estrany. El rar, el que és patològic, diria jo, ve ara.

Taylor Greene és republicana i creu, com altres 21 diputats republicans electes i molts militants del Partit Republicà, que Donald Trump els ha estat "enviat" per fer sortir del cau a "la secta de pedòfils satànics" que controlen Hollywood i les estructures de poder des de l'anomenat Deep State (Estat profund). La flamant diputada també titlla de nazi el jueu George Soros i als afroamericans els diu que haurien de sentir-se orgullosos de la bandera sudista, la dels esclavistes, perquè significa tot el que han progressat – que no ha estat poc - des de la Guerra Civil.

Així són els creuats de QAnon (Q-Anònim). Trump és el guerrer que lluita incansablement contra "els malignes liberals i diputats del Partit Demòcrata per evitar que continuïn traficant amb nens". El Partit Demòcrata, "que s'ha alineat amb negres i terroristes d'extrema esquerra en contra dels autèntics americans". I d'aquí a l'"hem guanyat les eleccions", però els "pedòfils no ho volen reconèixer ni acceptar". Per això cal, "per garantir la nostra supervivència, que Trump, si no se li reconeix la victòria, pugui ser coronat rei". Només el 2017, 158.000 obrers blancs sense cap titulació van morir als EE. UU per "desesperació": morts per suïcidi, alcoholisme o sobredosi. Fa temps que, com altres analistes, reitero i reiteraré que el que passa als Estats Units és molt seriós, però que molt seriós.

L'esquerra, gairebé sempre, tracta tot o gairebé tot el que interpreta que prové de la dreta amb superioritat moral. I s'equivoca. I molt. De fet, moltes vegades, la dreta arriba a connectar amb més rapidesa amb els neguits i preocupacions de les classes populars que la progressia, sobretot la urbana. Als Estats Units ha hagut de ser un psicòpata, un degenerat i un pallasso el que s'ha adreçat i ofert una mica d'esperança a les desenes de milers de blancs que viuen, per exemple, en motorhomes o en zones rurals, i que els 'progres' de Boston i Manhattan miren amb menyspreu. I li han respost com mai abans: gairebé 74 milions de vots.

L'auge del populisme, d'aquest populisme, no es pot explicar només perquè a l'horitzó aparegui un líder per molt carismàtic i mediàtic que sigui. Hi ha d'haver abans l'existència de corrents subterrànies en la població que facin creïble el que prometi i digui. Sense aquesta predisposició positiva a l'aparició de salvadors, els populistes fracassen.

I quins poden ser aquests corrents subterranis que en aquests moments hi ha en una bona part del mon occidental? Em permeto citar-ne uns quants: la globalització, la por a perdre la identitat cultural, el sentiment de ja no comptar, la desigualtat, i la creença que governa una casta, una elit tecnocràtica que ha arrabassat el poder al poble, per exemple. Aquests sentiments son molt profunds i poden moure muntanyes. Mentre hi hagi aquests sentiments, aquestes creences, aquest malestar, els populistes continuaran creixent, entre altre coses, perquè prometen tornar tot allò que s'ha perdut, que s'ha arrabassat a la bona gent, als patriotes, als autèntics, ja siguin americans, brasilers, espanyols, catalans, polonesos o de Filipines. I compte, molt de compte, perquè ens pensem que la democràcia està més que garantida, i això és fals. Molt fals. Segons un munt d'enquestes, sembla que la gent per sota de 35 anys només aprova amb un 5 pelat la democràcia, mentre que els sèniors ho fan amb un notable, i és que l'ascensor social ja no funciona.

Sorprèn com els mandataris actuals no sembla que s'adonin dels corrents de desafecció de la democràcia que hi ha en aquests moments, sobretot els que porten una càrrega hiperideològica que els impedeix percebre els matisos que té la realitat i que provoquen grans divisions en la ciutadania. Un exemple. Si aneu, en cas que no hi visqueu, als barris obrers, veureu els cotxes que hi ha als carrers. La majoria dels vehicles tenen molts anys i, gairebé tots, són de dièsel. El PNB, que no és un partit d'esquerra, precisament, ha aconseguit que es retiri dels Pressupostos Generals de l'Estat l'impost que hagués igualat el preu del dièsel al de la gasolina. Podemos, en canvi, n'és un gran defensor.

Aviat, tothom que tingui un cotxe de més de 10 anys li serà molt difícil circular. A qui afectarà més aquesta mesura? En la situació de crisi actual, els ciutadans, en general, poden canviar-se el cotxe? Per què es van comprar un cotxe dièsel? Qui els ho va promoure? Creieu que això, el fet d'haver de canviar-te de cotxe, crea malestar en els afectats?

No sé la campanya que farà VOX per fer-se entre 5 i 10 escons al Parlament, com diuen les enquestes. Però m'atreviria a dir que girarà entre aquests dos eixos: la identitat espanyola presentada com la superior, l'única, la vertadera, la mare de totes les altres que són, evidentment, prescindibles. I la quotidianitat, ja siguin les vacunes, el castellà, el dièsel i el que vulgueu.

No hi ha cap mena de dubte que s'ha de lluitar contra el canvi climàtic. Cap ni un. Però si en aquesta lluita "no compten" els que no poden canviar-se de cotxe ni anar a treballar sense el cotxe, tindrem dos problemes: el canvi climàtic i els negacionistes del canvi climàtic. I el mateix podria dir en d'altres temes.

Efectivament, Trump, com a símptoma, és molt revelador de la malaltia que patim. Cal trobar-hi, amb urgència, les vacunes corresponents. I no ho farem des de la hiperideologització, ans al contrari.