Hem perdut Sinéad O’Connor, podríem dir que abans d’hora, amb 56 anys i una peripècia vital que, sobretot en el darrer tram, convida a la compassió. El seu trànsit per aquest món ha estat marcat pels extrems: infantesa amb episodis traumàtics (abusos físics i psíquics perpetrats per la mare) i indicis d’un talent artístic salvatge, accés a una celebritat majúscula i incapacitat per manejar-la amb esportivitat. Tot plegat, acompanyant una carrera artística en declivi des de feia molts anys. I com a devastadora cirereta, la mort, per suïcidi, d’un fill de 17 anys.

Sovint, quan traspassa un cantant famós se sent alguna veu encaminada a fer-nos sentir culpables d’alguna cosa: de no haver-li fet prou cas, d’haver estat injustos en alguns episodis de la seva vida o, ara que parlem de Sinéad O’Connor, de no haver fet res per salvar-la dels seus dimonis. En aquesta línia hi ha la carta feta pública per Morrissey, que acusa la indústria musical d’haver precipitat el daltabaix de la cantant. I no es queda aquí: també Judy Garland, Whitney Houston, Amy Winehouse, Marilyn Monroe i Billie Holiday van morir, estima l’ex-The Smiths, perquè “no importaven prou” a ningú del show business. Altres opinions vessades aquests dies a les xarxes acusen el conjunt de la societat d’haver permès que una ànima sensible arribés a sentir-se tan desemparada.

Criden l’atenció certes obsessions per atiar la mala consciència d’altri, que no sé pas si es correspondran a una lectura mal digerida de la moral religiosa. El cas és sentir la culpa. Però, pel que fa a O’Connor, parlem d’una personalitat delicada, vulnerable, com qui diu des del bressol.  És possible que no estigués preparada per a l’èxit comercial a gran escala, com Kurt Cobain. Un episodi com l’escridassada al Madison Square Garden, després d’estripar la foto de Joan Pau II, destarota qualsevol, és cert. Però alhora, tot artista, quan enregistra un disc, i més encara quan ho fa per a una multinacional, i una vegada i una altra, aspira a vendre’n molts exemplars i a fer-se molt famós. D’altra manera, es quedaria a casa a compartir les seves cançons a les entranyables reunions familiars.

I el cas és que O’Connor va fer, pel cap baix, un parell de discos força notables, l’aventurer The lion and the cobra (1987), punkie, electrònic i exòtic, i el molt popular I do not want what I haven’t got (1990, el de l’èxit Nothing compares 2 U, versió de Prince). Però, tot seguit, assolits i desbordats els objectius de reconeixement públic, va procedir a desmuntar (a consciència) tot el que havia aconseguit. Primer, amb un anticomercial àlbum d’estàndards americans, i tot seguit, practicant uns cops de volant difícils de seguir per a qualsevol: del pop al reggae, i d’aquí al folk cèltic. Discos menors, que han deixat poca empremta, i concerts que arribaven a fregar l’autoboicot. Al Doctor Music Festival del 1997 va ignorar els seus temes més populars. Al Palau de la Música (2008) i a Cap Roig (2010), més aviat ens convidava a anar mirant l’hora dissimuladament, fent anar aquells repertoris lànguids de guitarra acústica, teclats i flauta, rics amb cites a la Bíblia i l’Esperit Sant.

No hem deixat mai de tenir en compte Sinéad O’Connor, perquè hi reconeixíem la llavor d’un talent lliure de quadrícules. Va entrar un dia en escena com a creadora valenta i ambiciosa, però la fatalitat, la fosca, la van embolcallar més i més amb els anys: depressions, trastorn bipolar. Etcètera. L’exigència del sentit de culpa pot dir més de qui la formula que del pretès destinatari. I hi ha coses de les quals no pots culpar el món; coses que, simplement, passen.