Fa seixanta-cinc anys que estan en actiu i troben que aquest ha estat un fet prou gros per celebrar-lo amb un senyor concert, aquest divendres a l’Apolo. Potser si fossin un venerable grup de teatre o fins i tot una agrupació de cantautors d’arrels antifranquistes, Los Sírex serien tractats en aquest país com a patums culturals i passarien els dies recollint premis i distincions pels serveis prestats. No és el cas, malgrat la llarga i determinant singladura de Leslie i companyia d’ençà que van endollar per primer cop les guitarres a aquella mena de garatge semi descobert del Poble Sec, punt de pràctiques d’una autoescola, anomenat El Pinar.

Així que tenim a casa una de les bandes de rock més veteranes del món, i ho deixo en suspens perquè qui sap si n’hi ha alguna de la qual no tinguem notícia a Finlàndia o a Tennessee que la supera en longevitat. Sovint parlem dels Rolling Stones, però Los Sirex s’hi van posar tres anys abans, el 1959, tot i que Leslie, Antoni Miquel, hi va arribar el 1961. Tret d’una pausa a mitjans dels setanta (que Gay Mercader, amb el seu olfacte habitual, va trencar quan els va reunir per encapçalar el festival Hasta luego, cocodrilo, al Palau d’Esports), el grup ha estat en actiu des d’aleshores, i arriba a l’actualitat conservant dos pilars històrics, Leslie i el guitarrista Pepe Fontseré, als quals cal afegir una altra peça amb pedigrí, Juanjo Calvo, també a càrrec de les sis cordes. 

Cal mirar d’imaginar el que devia ser fer rock and roll en aquells anys, tot just superades la postguerra i l’autarquia, amb un Leslie que havia descobert la nova música nord-americana veient grups de l’incipient rockabilly formats pels marins de la Sisena Flota que tocaven al restaurant Hawai, a la Barceloneta. Caçadora de cuir i el catàleg de gesticulacions histriòniques, tirant-se per terra quan cantava Be-bop-a-lula, de Gene Vincent. Després va venir l’estilisme més formal, d’esmòquings i americanes, que acabaria distingint Los Sírex. Per molts prejudicis que puguem arrossegar, no costa tant entendre que grups com ells (i com Los Mustang, i Los Cheyenes, i Los Pájaros Locos, i Los Gatos Negros, i Lone Star, i un munt més) van posar les pedres sobre les quals el rock i la cultura pop va emprendre el seu camí fins als nostres dies.

Sé que és agosarat citar Loquillo en aquesta Catalunya nostra, però ja fa anys i panys que ell denunciava el poc reconeixement que aquest país dispensa als pioners del rock and roll, i no era cap disbarat l’observació. Se’ls ha tractat sovint com a figures intranscendents i fins i tot acomodades al marc cultural i polític de l’època, en contrast amb els cantautors compromesos, com si no haguessin patit també la censura i com si la seva sola existència no fos refrescant, regeneradora i fins i tot provocativa. En aquest país sembla que estem condemnats a haver de formar part d’un bàndol o altre.

Dono fe que Los Sírex han estat exclosos intencionadament d’alguns intents de reconèixer-los els mèrits, ves a saber per quina raó peregrina. Però ells no són gent abonada al retret, sinó a la joia de viure. Diuen que no faran mai una gira de comiat, tot i sabent que aquests reclams multipliquen la venda d’entrades, perquè se senten vius i llampants. I aquest divendres actuaven a l’Apolo amb les exhaurides.