Sisa es mira amb poc interès el nacionalisme i el sobiranisme perquè, diu, ell és galàctic, però, en fi, algú que ha escrit, per exemple, “El setè cel” pot dir el que li vingui de gust. A més, Sisa, potser sense voler-ho, s’ha comportat com un genuí català, malparlant de les obsessions identitàries i fins i tot fugint cap a Madrid, com Boadella. Què hi ha més català que això?

Però, ara que fa prop de trenta anys que se’n va anar a la capital espanyola, dolgut, titllant d’irrespirable la Catalunya de Pujol, i buscant refugi en les alegres nits de Malasaña en la forma del cantant melòdic Ricardo Solfa, i que ja en fa catorze que torna a cantar en català, és l’hora de fer comptes. I què tenim? Doncs la conclusió lapidària que és aquí on té el seu públic, els seguidors de debò, que entenen el seu món líric i aquella mística casolana hereva de Francesc Pujols. A Madrid, Solfa va fer molta gràcia al començament, i tot eren copets a l’esquena mentre se’n fotia dels “nacionalismos”, però la seva paròdia del cantant melòdic macarrònic va acabar diluïda més enllà d’un reduït, selecte, nucli d’admiradors i amics com el malaguanyat i gran Mario Pacheco, de Nuevos Medios. El propi Sisa va acabar  dedicant paraules aspres als madrilenys, com recordava Miquel Pujadó en el seu Diccionari de la cançó (Enciclopèdia Catalana, 2000): “Aquí no entenen res. Han passat directament de Juanito Valderrama als Hombres G i, per no saber, no saben ni què és el jazz”, diu que li va dir.

Quan Sisa va tornar a Barcelona i va publicar Visca la llibertat (2000), a Catalunya ningú no li va retreure res. Benvingut, passeu, passeu, que casa meva és casa vostra. I han passat els anys i a Madrid, aquella ciutat que era el súmmum del cosmopolitisme, que va aplaudir el primer Solfa i el va abandonar després, no han mostrat interès en la seva nova carrera en català. Potser això canviï ara, tant de bo, arran d’aquesta aliança estel·lar i intercomarcal que s’ha muntat amb dos brillants deixebles, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver (el ja exAntònia Font), que podrem contemplar dijous que ve, 13 de març, a l’Auditori.

Pensament català que rebrota i sobreviu als seus il·lusos enterradors, que deia Pujols. Això, en estat pur, és Sisa, pensi el que pensi de la independència i visqui on visqui. O més encara, precisament, per això.